Este equip té més bravura

Foto EFE

No és la primera vegada que ho diguem ací, però l'Atlètic de Madrid de Simeone s'assembla en moltes coses al València dels èxits recents (ja no tan recents, la veritat; fa deu anys des de l'última lliga!). En una època en què semblava que ja només tenia legitimitat per guanyar el Barça, amb el seu joc excel·lent de toc, possessions eternes, amb moltes variants i sense jugar en llarg o, com a molt, el Reial Madrid i la seua pegada difícil d'aplacar, els del Cholo es presenten com un ferm candidat al títol, i no només això, sinó a trencar la insuportable monotonia dels últims campionats. Estos dos factors (el record de la nostra millor època i la possibilitat que hi haja algun equip que deixe a Reial Madrid i Barça sense títol) fan que molts simpatitzem, en determinats moments, amb els matalafers. 

Ara bé, hui ens és difícil als valencianistes sentir simpatia per eixe equip i per eixa forma de jugar al futbol. El València va empatar anit un partit que meresquè guanyar per pràcticament tots els motius pels quals es pot dir que un equip juga millor que un altre. L'únic aspecte en que no vam superar clarament el rival va ser en ordre defensiu: estiguèrem molt bé -com a mostra, el desafortunat partit del temut Diego Costa-, però ells van estar gairebé perfectes (només aconseguírem entrar en l'àrea, pràcticament, en el minut 93, per marcar el gol). 

Així, n'hi hauria prou amb mirar els guarismes per fer-se una idea de com anà el partit: 72/28 en possessió de baló, 16 a 8 en llançaments, 5 a 2 en llançaments entre els tres pals... És cert que la primera ocasió clara (i quasi l'única de la primera part) va ser dels visitants, però en la segona part i, particularment, des que el València anà per darrere en el marcador, es van succeir les ocasions a peus de Bernat, Canales, Piatti i Feghouli, i només una nit extraordinària de Courtois, un dels porters més en forma del món, va evitar la remuntada. 

Els canvis en l'equip titular respecte a  l'últim partit no van perjudicar el joc. Míchel, que feia molt de temps que no jugava un partit important, va fer un bon paper; Fede va estar molt desequilibrant i ràpid (tot i que de vegades, potser, tria mal quan encarar el defensa i quan no, quan aguantar la pilota i quan soltar-la); Javi Fuego, tot i que se li nota amb un punt menys de seguretat en el joc d'atac que a Oriol Romeu, també va estar bé. Guardado no va destacar massa, però va ser un bon company per a Juan Bernat, que està a punt de convertir-se, definitivament, en la joia de l'equip. 

El que es va veure durant la major part de la nit va ser una successió de passades del València més afortunades que de costum (serà aquesta la precisió de joier que busca el nou preparador físic?), amb canvis de banda constants (de vegades més lents del que seria desitjable) i amb laterals i extrems molt incisius. Davant, un Atlètic replegat, sovint amb els onze jugadors darrere de la pilota, tranquil, conscient que el seu pla sol tenir èxit. Ja hem dit que pràcticament no xafàrem la seua àrea amb el baló als peus. Les centrades no trobaven rematador, i els remats eren, en moltes ocasions, impossibles entre tants defensors. Ara bé, si alguna persona va veure ahir el primer partit de futbol de la seua vida, no hauria cregut que l'Atlètic de Madrid és colíder de la Lliga espanyola i que el València duu la primera volta més dolenta dels últims anys.

El València, no obstant això, es va veure clarament perjudicat per dos fets: un va ser jugar amb Hélder Postiga els noranta minuts. És un jugador limitat, a qui el València, tot i amb les seues penúries, li ve molt gran; però a més està en una etapa particularment negativa de la que és difícil recuperar-se. Només això explica dues pífies que va protagonitzar anit en sengles intents de rematada a gol i el fet que nou de cada deu balons que tocava eren errors. Esperem que el gol aprofite per animar-lo un poc. Millor dit, esperem que se li fitxe un substitut; ràpid, per favor. 

L'altre fet va ser l'error puntual de Guaita, que en rebutjar un còrner li donà el baló a un rival. L'afició no li ho va perdonar, i el xiulà fins el final del partit (no sabem ben bé amb quin objectiu, perquè l'error ha estat clar i, si bé li deuria costar la titularitat -més després de l'error que va cometre contra el Reial Madrid-, no convenia amargar-li el partit, sobretot perquè si es posava encara més nerviós, aniríem a pitjor). 

El gol del portugués en el minut 93 no va arribar a fer justícia, però almenys evità el desastre d'una derrota immerescuda que ja semblava inevitable. L'eliminatòria està complicadíssima, perquè ni recordem quant fa que els del Cholo no perden a casa i perquè, com es va veure anit, és dificilíssim fer-los un gol. Però anit ens vam anar al llit amb la sensació que meresquèrem guanyar a un equip que està meravellant el món (més pels resultats que pel seu joc) i amb la de que, si les coses continuen així, el València pot evitar el desastre aquesta temporada. F.A.