Durà ben poc l’alegria a l’afició valencianista.

Foto Levante-EMV

Fa només uns dies, a propòsit del meritori empat obtingut davant l’Atletic de Madrid, en el que era el segon partit de Pizzi a la banqueta de Mestalla; després que el primer havia finalitzat amb clara victòria sobre el Llevant, vam titular la nostra crònica de forma ben expressiva: Este equip té més bravura. Poc ha durat, a jutjar pel que avui hem vist a Balaídos, l’alegria de l’afició blanc i negra. Molt poc.

És veritat que l’equip ha tingut molta mala sort. Perdre per lesió els dos centrals titulars no és cosa habitual, i és evident que això ha condicionat el partit. Aquesta, no obstant, no és la raó de la derrota. El València ha perdut, després d’anar-se’n al descans amb avantatge al marcador, perquè en la segona part no ha sabut contenir ni la fe ni la fam dels gallecs per la victòria. Una bona jugada, amb un preciós centre de Feghouli des de la dreta havia estat rematat de cap -lliure de marca- per Parejo. No fou suficient perquè en tot el partit el VCF rematà només dues vegades a porta: la primera va ser el gol citat; la segona, ja en el descompte, un remat de Feghouli que va anar al pal, i que Canales envià als núvols quan la porta galega estava buida.

El València havia sigut superior en els primers quaranta cinc minuts, tot i que havia patit per la banda esquerra on Guardado no podia parar a Rafinha, un jugador de qualitat que li va donar per a salar durant tot l’encontre. Als vestidors se’n van anar els jugadors amb el VCF per davant, com hem dit, però també amb Guardado amb una targeta groga que li va fer quasi impossible controlar les entrades del fill de Mazinho.

Encara no havien passat cinc minuts des de la reanudació i Rafinha ja havia posat una pilota preciosa dins l’àrea que Charles no va desaprofitar. Mitja hora després, el mateix jugador, que portava jornades i jornades sense veure porteria, ja ens havia fet dos gols. És a dir, que el Celta, un equip amb unes xifres terriblement dolentes, en posicions de descens, estava derrotant el flamant equip que dimarts passat va fer tremolar l’equip de legionaris que entrena el Cholo Simeone. Com és possible?

L’equip no va tindre ahir a Vigo ni la meitat de la intensitat que havien patit el Llevant i l’Atleti. Ni la meitat de la meitat. Ahir de nou va patir tres problemes que Pizzi haurà de resoldre si no vol ser tan efímer com Pellegrino i Djukic: uno, sobra displicència en segons quins moments dels partits, quan alguns jugadors sembla que ja tenen tota la faena feta; dos, les pèrdues de baló al mig del camp, inclús en la frontal de l’àrea pròpia, són idèntiques a les que l’equip ens ha regalat amb els entrenadors que han precedit l’hispà argentí; tres, aquest equip està mancat de lideratge, d’un capità que mane dins el camp, que amonegue, que encoratge, que sancione els jugadors quan perden tensió o fallen; un home que siga capaç de tirar-se l’equip a l’esquena en els moments difícils.

Abans d’arribar el minut 15 ja s’havien perdut tres pilotes perilloses. El segon gol vingué d’una pèrdua incomprensible de Romeu. En la segona part, l’equip va eixir relaxat, li van fer el gol al minut 4, i ja no fou capaç de recuperar-se. I Rafinha martiritzant Guardado, i Pizzi sense considerar el substituir-lo, tot i que el mexicà ja carregava una targeta. De traca. Tot de traca. Manca equip, manca intensitat i manca lideratge dins el camp.

Quantes vegades ho hem constatat durant la temporada? Ja se’ns ha passat l’eufòria. Ja tornem una altra vegada a desconfiar d’un equip que no és capaç de permetre’ns confiar en ell.