S'ha caigut amb dignitat; ara mateix, no podem aspirar a més.

Foto Levante-EMV

Lamentablement, enguany el València no guanyarà la Copa del Rei. Anit, davant Peter Lim, va perdre un partit que era quasi impossible que guanyara, però almenys tornà a casa amb el cap ben alt, amb una nova demostració que, quan s'enfronta a un equip que té més recursos que ell, dóna molt més de si que quan juga contra equips, a priori, més febles. Encara que això, la majoria d'ocasions, és una nota negativa.

Parejo va dir, per posar en valor el que ocorregué a Mestalla la setmana passada, que el València va passar per damunt de l'Atlètic de Madrid. N'hi haurà poca gent que gosse a contradir-lo. Anit no va ser així (no debades el Vicente Calderón és, ara per ara, un dels estadis més difícils d'Europa), però el València va tornar a jugar millor al futbol, amb algunes fases brillants. Ara bé, eixa no va ser l'única semblança amb el partit de dimarts passat. 

Les diferències més importants entre els dos equips es van tornar a veure en les posicions més properes a ambdues àrees, la porteria i la davantera. Mentre Courtois va tornar a fer un gran partit (no tantes intervencions meritòries com a l'anada, però sí dues o tres que fàcilment podien haver acabat en gol), Guaita va tornar a donar una mostra més de manca de confiança amb una errada impròpia de la seua categoria. D'altra banda, mentre Postiga va ser poc més que un zero a l'esquerra (les seues aparicions eren, com a poc, inòqües), Diego Costa, sol com un far la major part del partit, se les va enginyar per tindre contínuament en un ai la defensa valencianista; no va ser el seu partit més destacat, però només per la força i la velocitat que té, per la facilitat de llançar a porteria des de qualsevol lloc i per com guanyà i aguantà més balons per alt dels que Postiga ha guanyat i aguantat durant tot el curs, es va guanyar el jornal. 

En defensa, novament, ells tingueren les coses molt més clares que nosaltres. Els matalafers defensaren tancats com si els hi anara la vida, sempre sabent el que cada jugador havia de fer; especialment a baló parat, no van donar-nos un mil·límetre. La nostra defensa no va cometre errors determinants, però si no recuperava el baló abans que els contraris superaren la línia del mig del camp, començava a tremolar. Com a mostra, Barragán i Ricardo Costa (entre d'altres), rebutjaren sense precisió moltes pilotes innecessàriament, mentre que ells no regalaren cap baló; la millora en eixe aspecte només es pot aconseguir amb més confiança, amb més partits sense cometre errors com els de Vigo, dissabte passat.

Pel que fa a les diferències amb el partit d'anada, cal destacar un major encert de l'Atlètic de Madrid a l'hora de combinar, sobretot per la banda esquerra, i una major insistència (i també èxit) per recuperar balons prop de l'àrea valencianista, donant lloc a intervals en què costava molt eixir a l'atac. El mig del camp tornà a estar dominat pel València, eixa empenta, durant determinades fases, dels locals, va interrompre eixe domini i va fer que la superioritat valencianista només fora intermitent. 

Els canvis de Juan Antonio Pizzi no van ser, potser, els més encertats. Fede no estava fent el seu millor partit, però té un punt d'intensitat velocitat i imprevisibilitat que no abunda en l'atac valencianista. Per posar a Paco Alcácer podia haver llevat a Míchel, no massa encertat anit, o a Postiga. Tres quarts del mateix es pot dir de Feghouli, però almenys ell va ser substituït per Piatti, que està en un moment dolç. Tot el contrari que Pabón, que entrà al final del partit convençut que el seu paper, ara mateix, és dalt o baix el que tenia l'argentí fa tres mesos: pràcticament cap. L'entrada del colombià assegué a Postiga, però deu minuts jugant per fi onze contra onze no foren suficients per forçar la pròrroga. 

El gol de Raúl Garcia, a punt d'acabar el partit, va acabar amb les poques esperances que ens quedaven (el gol en el minut 93 de la setmana passada ens permetia no rendir-nos), però la forma en què els vencedors celebraren el xiulit final ens permet fer-nos una idea del que els costà guanyar un equip que, des del nostre punt de vista, va ser millor que ells en el balanç global de l'eliminatòria. F.A.