A La Rosaleda, un bon partit entre dos equips de mitja taula.

Foto Levante-EMV

Ahir a La Rosaleda van combatre –potser aquest siga el verb més adequat- dos equips que passen per moments difícils. Dos equips que en temporades anteriors comptaven amb plantilles de més qualitat de la que avui poden exhibir. El Màlaga de Schuster està a tres punts per darrere del València, però prou més a prop dels llocs perillosos, a l’espera de veure com acaba la jornada. A més, dels nou partits disputats al seu estadi n’havia perdut cinc i n’havia guanyat quatre; és a dir, que l’empat d’ahir és el primer de la temporada a casa seua.

Com que tots dos equips estan com estan, el combat va ser intens. Va ser un bon partit... de dos equips de mitja taula. Tots dos van posar-li ganes i esforç, van tindre les seues oportunitats de gol, la possessió va ser al cinquanta per cent, els dos porters van tindre una gran actuació, així que podríem dir que l’empat va ser just. Un petit detall ens ho impedeix: el gol anul.lat a Costa hauria d’haver pujat al marcador. Ell estava en posició correcta. Un error del linier.

Millorà el València la imatge penosa de la segona part a Vigo. Magnífic Alves, que està guanyant-li clarament la partida a Vicent Guaita. Tanmateix, la realitat és la que és. La defensa va estar correcta, sense alardons; correcta. Sempre patim en els llançaments a pilota parada, una cosa que Pizzi hauria de millorar amb urgència. El centre del camp va ser mot superior al del Màlaga, on sols Camacho va mantindré el tipo. Això tot i que Ever Banega va ser una màquina de perdre balons: passava mal o s’entestava en conduir la pilota; més quant més contraris amb les pitjors intencions l’acossaven. Fins a tretze pilotes va perdre el cavaller. Molt bé Jonas, sempre perillós, i també Alcàcer, més intimidador que Postiga de bon tros. Piatti fou probablement el millor d’ahir; el més desequilibrant en qualsevol cas. Oriol Romeu tancà prou bé, clavant-se entre els centrals quan va convindre, i Parejo va dur la manilla amb encert. Les entrades de Postiga i Feghouli no van tindre massa incidència, i això que l’algerià posa una magnífica pilota des de la dreta que ni el portuguès ni Alcàcer van poder espentar.

Conclusió: l’equip progressa adequadament, però massa lentament. Mentre no comence a sumar de tres en tres no podrem parlar més que de com mantindré la posició en la zona tranquil·la de la classificació. Si les turbulències institucionals finalitzen prompte; si Juan Antonio Pizzi aconsegueix mantindré el compromís dels jugadors, com davant l’Atleti o ahir davant el Màlaga, i no tornem a patir accidents com el de Vigo; si el nou propietari arriba amb temps per a injectar diners i aconseguir reforços al mercat d’hivern; si això passa, millorarem i tornarem a somniar. Ara, de moment, ens conformem en treure un punt de La Rosaleda mentre esperem preocupats l’Espanyol a Mestalla. Així estan les coses, per a què anem a enganyar-nos.