Una trituradora: sis mesos li ha durat Djukic al València CF.

Foto Levante-EMV

El dia 5 de juny passat, fa poc més de sis mesos, Numeradadescoberta va acollir amb il.lusió l’arribada de Miroslav Djukic a la banqueta del València CF de forma afectiva i expressiva: Benvingut siga qui a sa casa torna, titulàvem.

Pensàvem i pensem que Djukic és un professional honest, un home íntegre i treballador que va cometre dos errors de càlcul importants. El primer, que entrenar el VCF és una professió de tant de risc o més que la de ser pilot de Fòrmula 1. Li ho haguera pogut contar Quique Sánchez Flores, autor d’una sentència tan explícita com aquella que va marcar el seu adéu de Mestalla. Perdia un treball, però guanyava una vida. El segon error va ser creure que el gegant estava dormit, i que ell podria reviscolar-lo. No, el gegant no estava dormit, el gegant ha patit amputació rere amputació [de jugadors valuosos, internacionals reconeguts] per a poder fer front al balafiament de recursos d’unes directives que es pensaven que eren una cosa així com jeques del petroli del Golf Pèrsic, i gastaven amb un forat a la mà, construïen castells en l’aire i es creien les seues pròpies mentides. I això en un context polític, amb uns governants, que li’n havien conferit al VCF el rang de Conselleria dels governs del Partit Popular.

Han passat els sis mesos i el club va a la deriva. Fa menys de 24 hores vam escriure, recordant l’enfonsament de la Unió Soviètica i les paraules saleroses de Fidel Castro, tan ocurrent l’home, que l’equip estava desmerengant-se. I és que allò que ahir vam veure al Calderón ha entrat dolorosament en la memòria de les humiliacions de qualsevol seguidor del València Club de Futbol.

Segons la llei del futbol, la cosa estava cantada: l’entrenador al carrer. Afirmàvem ahir que el del Madrid de diumenge proper seria el darrer partit amb Djukic a la banqueta. El Club ens ha desmentit. Avui, Amadeo Salvo y F.J. Rufete ens han dit que Djukic ja no és entrenador del primer equip. I diguem que ens han dit perquè en cap cas podria afirmar-se que ens han explicat. Més enllà de les aborronadores limitacions verbals dels dos, de Salvo i Rufete, que ens ha donat vergonya de constatar; amb un llenguatge no verbal que transmetia qualsevol cosa menys seguretat i autoconfiança, la crua realitat és que el VCF ha tancat una etapa més de la seua història: la que durà el rètol de Miroslav Djukic. Veurem com és la pròxima i qui l'encapçala.

No ha funcionat la cosa, Djuka. Potser el barco és massa gran per a tu, els oficials van al seu rotllo i a bàsicament a figurar i fer els seus negocis, i la marineria, -ai la marineria!!!-, deixa molt que desitjar. Ara, cavaller, a recobrar el somriure i les ganes de viure, a deixar arrere el calvari que has patit i fins una altra. Vas ser un jugador que els aficionats no oblidarem mai. Gràcies. Bon vent i barca nova.