El Valencia CF està desmerengant-se a marxes forçades davant els ulls de la seua afició.

Foto Levante-EMV

Fidel Castro va explicar en alguna ocasió, a propòsit de la seua desparició com a potència mundial, que la Unió Soviètica “se desmerengó”. No va dir que s’ensorrara o s’esmicolara, sinó que va desmerengar-se. El verb és un cubanisme de la llengua espanyola, però és la forma més plàstica i efectiva que tenim per a descriure allò que està passant-li a la institució València Club de Futbol.

Ahir, al Calderón, el València li va aguantar a l’Atleti un assalt, el primer. En el segon va caure per KO. Se desmerengó. No és que durant els primers quaranta cinc minuts l’equip transmetera massa solvència i menys encara sensació de perill a la parròquia atlètica, però va aguantar bastant bé els espentejons dels xicots de Simeone, i va arribar a la línia de tres quarts amb certa soltura. Una vegada ahí, com ja és una constant, les llums s’apaguen, el radar passa a negre, les cames pesen tones, l’aire no arriba al cervell i el més fàcil és que el contrari monte un contracop letal. Així va vindre el primer gol. Diego Costa, un llop ferotge per a les caputxetes vermelles de la rereguarda valencianista s’encarregà de materialitzar-lo tot arrancant de la frontal de la seua àrea. El bo de Víctor Ruiz l’acompanyà tot el trajecte, convidant-lo a disparar, convidant-lo, convidant-lo i l’home finalment va acceptar: xutà i gol.

Michael Robinson, que feia els comentaris al Canal Plus va posar el dit en la nafra: “el principal problema del València és la manca absoluta de convicció”. Toquen i toquen la pilota, va a afegir, “perquè tenen que tocar-la”. L’anglés, tan simpàtic com és l’home, sols salvà de la cremà a Juanito Bernat. Què no tenia raó?

Ja fa setmanes, per no dir des que començà la temporada, que el VCF no juga a res, o juga a alguna cosa distinta de la que juguen els seus contraris. És acadèmic segons una moda que ja està més que en qüestió: el tiqui-taca. A bones hores! Ves i explica-li a Diego Costa el tiqui-taca. Ja ho farà Vicente Del Bosque, o no. Potser el vol per a transcendir la doctrina que imposà el Barça i després la selecció espanyola, amb bons resultats, excel.lents. Doncs bé, ara que el catecisme està en qüestió, el cardenal Rufete ha ordenat, segons conten, que siga el dogma de Paterna, des dels iogurtins al primer equip. Ai, mare, quina creu!!! Explica-li a Costa, Arda Turan i companyia que toquen i toquen. No, ells es mengen els contraris, ells busquen la porta de l’enemic, ells fan la impressió que ha anat sa mare a veure’ls jugar i volen festejar-la com toca.

Els homes de Djukic, que segurament seurà el proper diumenge per darrera vegada a la banqueta, si se confirma el que temem; és a dir, que el Madrid li pegue al VCF un repàs com el d’avui... o pitjor; els homes del servi, diguem, són escolars que fan la mostra de cal·ligrafia: passe, toque, avant, arrere, paret en curt, cessió, triangulació i, de tant en tant, intenten que el contrari cometa allò que en tenis en diuen un error no forçat. Clar i valencià: esperen que els contraris fallen com fallen ells en defensa i així ensopeguen amb alguna ocasió de marcar.

Fa falta realitzar un repàs per línies? Tots mal. Tret de Bernat, que fou l’únic incisiu mentre no començaren a batre els tambors de l’Atleti, mentre Simeone no va exigir un canvi de velocitat i de voracitat als seus. Nul.la va ser la resistència valencianista. L’Atleti no tenia massa interès en fer cal·ligrafia escolar com el València. Semblava cedir pilota i territori, i esperava. I a la menor senyal, se llançaven a l’atac com el 7é de Cavalleria. En un tres i no res, una mena de boa constrictor es tancava sobre l’àrea dels blanc i negres, on els defensors procuraven allunyar les pilotes amb la convicció d’una novícia i amb la força de l’anciana mare superiora. Al combat cos a cos, els madrilenys eren cosacs ferotges contra reclutes. Resultat: tres gols, amb dos penals, un dels quals va detindre Alves.

Diuen els que saben que la venda del club està pròxima. Per l’amor de Déu, que siga demà!!! El VCF fa molt que no és de la seua afició, dels seus socis. I els propietaris que ha tingut no poden haver-ho fet pitjor, no sols en la faceta esportiva, també en l’empresarial. Si el qui compre és un empresari, o un grup d’empresaris, que gestiona la institució amb bones pràctiques, i a més no està subjecte a la utilització partidària que el VCF ha patit a mans del Partit Popular des de fa dècades, la situació no pot sinó millorar.

Decència, bona gestió i independència partidària, això necessita el València CF. En cas contrari, més prompte que tard, ens veurem a segona divisió. Eixa serà la senyal de que, efectivament, s’haurà consumat “el desmerengamiento”.