A la deriva mentre esperem el calvari amb el que acabarem el maleït 2013.

Foto Levante-EMV

Una nova demostració, la d’anit a Mestalla, de que el VCF no carbura. No va. No funciona. Es tracta d’un equip impotent, mediocre, sense ànima, sense cap jugador que lidere el grup, i amb un entrenador que, pobre Miroslav, les setmanes que porta en el València està comptabilitzant-les, biològicament parlant, com si foren anys. El seu rostre, la seua expressió en el terreny de joc, el seu llenguatge no verbal, és el d’un home que està patint un autèntic Via Crucis. Tan tranquil i feliç que vivia ell a Valladolid! Peneta ens fa l’home.

En una setmana en la que els terratrèmols institucionals han aconseguit destrossar els sismògraf de molts aficionats, amb declaracions rimbombants, d’altres que són sentències de mort i, fonamentalment, tot un rosari d’intervencions de responsables polítics i institucionals que es renten les mans com Pilatos; en eixa setmana, diguem, el futbol continua sense aparèixer en l’agenda del VCF. Es vendrà el Club a qui siga, sempre i quan eixe comprador pose els euros que Bankia demana. Continuen atents a la pantalla, que la cosa va ràpida.

Anit el partit no va tindre història. O va ser re difusió d’altres partits ja vistos durant la temporada. El VCF és un equip previsible, pobre d’idees, avorrit com una missa de diari. Allí, a Mestalla, ahir quasi no passa res de nou. Les novetats van ser dos i ben agradables: el debut de Gayà, que va estar francament notable, tret del error d’una patada a l’aire que pogué costar-nos un disgust; i el gol de Paquito Alcàcer: una meravella, tot posant la pilota entre els tres pals després de deixar el porter en terra, i pràcticament sense angle. Tret d’això, botifarra.

És el València un equip romancer, lent, avorrit, ja ho hem dit. A més, és qualsevol cosa menys perillós. 673 passes!!! 673!!! (contra els 349 del Kuban), amb 25 remats dels que sols 4 van anar a porta (els mateixos els russos), i 13 córners (contra un dels contraris). 13 córners sense substància, sense risc per als del Kuban, excepte un remat de Postiga que va eixir per dalt. Quin desastre. Quasi 700 passes, 25 dispars a porta i 13 córners per a res. Inanitat absoluta. Impotència, insolvència, la d'un trist València.

Després de l’empat a Tarragona amb un Segona B, ahir un equipat de tres i no res va estar a punt de guanyar-nos. Alves es menjà el gol, sí, però abans havia fet dos paradons dobles que ens haurien costat un disgust de categoria. La resta de l’equip, tret de Gayà i Alcàcer, per a donar-los vacances. Cas especial és, una vegada més, Postiga. Hauria de menjar-se el torró lluny d’ací, pobre xic, que no val ni per a tacos d’escopeta. Víctor Ruiz fou expulsat per roja directa per una entrada criminal sobre un rus. Ha de ser la sensació d’impotència. A Tarragona fou Jonas qui ens va deixar amb un menys. Tot va mal. Tot està negre, negre.

I el diumenge a visitar a Simeone & company, al Calderón. I després els xicots voluntariosos del Nàstic, que ja ens van treure els colors a Tarragona. I per a rematar, Cristiano Ronaldo, Bale, Benzema, Isco... I estos tres compromisos al bell mig d’una borrasca institucional que sembla un tifó. Un calvari per a arribar a tancar este maleït 2013 d’atur, de retalls i de contrareforma en les llibertats, en el que ni el futbol ens ha donat una alegria.