El VCF no alça / no alçà un gat pel rabo [a Tarragona]

Foto Plaza Deportiva

Com canvia el sentit d’una frase un accent i un complement. Si escrivim el VCF no alça un gat pel rabo estem parlant d’una categoria (s’entén que és una realitat empírica, objectiva, i no una circumstància), mentre que si diguem no alçà estem circumscrivint el judici a un espai temporal. Si a més, afegim una localització per a l’acció amb el temps verbal en passat, la cosa encara es fa més lleugera. Doncs bé, que el lector trie: no alça o no alçà?

El partit de Tarragona, finalitzat amb un trist empat a zero va ser dels que haurien d’estar prohibits. Prohibits per als de Djukic, que els xicots de Moreno es van guanyar el resultat amb escreix. I és que els catalanets pogueren guanyar si haguera entrat una pilota preciosa de falta directa que estavellaren contra la creueta, lluny d’Alves; o si Mathieu no haguera tret una pilota que estava ja quasi-quasi dins el marc defensat pel brasiler, després que Oriol perdera una pilota absurda en la frontal de l’àrea.

No n’hi ha dret a castigar l’afició amb un partit com el d’ahir. No hauria d’haver perdó per a uns homes que maltracten així els qui paguem religiosament el seient a Mestalla. El cronista li resulta difícil fer omplir la pantalla de l’ordinador amb una anàlisi d’urgència del que ahir va oferir el conjunt blanc i negre. I és difícil perquè allò que li vindria de gust es insultar a tothom. No ho farem. Calma.

Són tantes les vegades que el València fa la impressió que està jugant una paxanga que ja cansa haver-ho de dir. La major part del temps front al Nàstic va ser un equip desorientat, apàtic per moments, mancat de velocitat i de profunditat en l’atac i sobrat d’horitzontalitat. A ràfegues, l’equip va recobrar la pilota i va arraconar els catalans al seu camp. Aleshores comença un recitat de banalitats, de passes sense cap altre objectiu aparent que batre el record de passades insubstancials en un partit de primera divisió. Ningú es desmarca en velocitat, ningú (potser Bernat ahir tan sols) busca l’un contra un; cap passada interior aprofitable, i una tendència malsana a triar sempre l’opció més difícil. És un equip trist, avorrit, mancat del més elemental interès per confirmar que el futbol és un joc apassionant.

Ahir, a Tarragona, un equip que viu en la zona tèbia de la segona divisió B va estrènyer, va exigir els jugadors del VCF, els va treure els colors (sis targetes grogues i una roja, deu córners en contra, més faltes que ells) i va aconseguir un empat a zero que és la millor porta que podien deixar oberta per a la seua visita a Mestalla la setmana vinent. Ara, qualsevol empat amb gols, els posaria en la fase següent de la Copa i obriria una nova crisi (i van quantes?) en el vestidor i en els despatxos del Club.

Aborrona pensar que pot passar diumenge vinent al Calderón davant l’Atleti, eixe equip que està menjant-se els rivals crus. Si als homes de Simeone el VCF li juga com ahir ho va fer davant el Nàstic el resultat serà d’escàndol. Si els homes del Cholo mosseguen com acostumen i els nostres juguen al tran tran impotent i banal, la humiliació serà de les que fan època. No voldríem més que equivocar-nos completa i absolutament.

Ara bé, que ho diga Juca i que ho diga Rufete: sobre la gespa de l’antic Manzanares caldrà córrer amb criteri i guanyar-se el jornal, dues coses que no van ocórrer ahir. Si llevem a Bernat i a Barragán, la resta van estar de visita de compromís. Menció especial mereix Feghouli. A què juga eixe home? Algú ha dit que aspira a ser bota d’or africana, que està nominat? Segur? No és possible. I l’amic Djukic, què? No n’hi ha forma de canviar la dinàmica del grup pel que sembla. Però, i intentar algun revulsiu segons va el partit?

Una vegada més: vergonya, cavallers, vergonya.