Per la mínima i patint fins l’últim segon. Postiga Go Home.

Ja n'hi ha prou!!!

En una nit de pluja continuada i en un Mestalla quasi buit, el València, amb Nico Esteva a la banqueta, va aconseguir passar l’eliminatòria davant un molt digne equip de Segona B. És cert que el partit era d’aquells que ningú desitja. Si guanyes és el que tocava i si perds del ridícul que fas se’n parla fins a Austràlia. 

El VCF ho sabia; com el Nàstic n’era conscient que la matxada l’havia fet a Tarragona, on va tindre el València a punt de caramel. A València, els catalans sols tenien que resistir i esperar la seua oportunitat. I certament ho van fer molt bé. 

El València dominà la partida, però com sempre generant escasses ocasions realment perilloses per al porter Tomeu Nadal. I no va ser perquè el jovent valencianista no ho intentà. Bernat per l’esquerra, Fede per la dreta i Alcàcer pel centre van fer-ho bé, i esforçant-se en atacar sense descans. Comptaren amb les incorporacions pels laterals de Guardado i Pereira; especialment el mexicà. Darrere, la defensa, no massa exigida però bastant ferma, particularment Mathieu, qui va fer un molt bon partit. 

Amb eixes pinzellades hom pensaria que l'encontre fou fàcil. Doncs no. És cert que el Nàstic venia a fer el seu partit i ho va aconseguir. De fet, va mantindre les seues opcions fins el minut 93. El resultat, 1-0 gràcies al gol d’habilitat d’Alcàcer, era caminar per la vora del precipici. Una falta, un error, una carambola podia significar l’empat dels catalans i el VCF hauria quedat eliminat. Els pocs seguidors que poblaven les grades de Mestalla sabien que si el València no marcava el segon, patirien de valent fins que l’àrbitre xiulara. El que ignoraven era que el patiment anava a ser tan angoixant. 

La taquicàrdia i l’angoixa va incrementar-se gràcies a Postiga. Helder Postiga va llançar un penalty al minut 42 de la segona part, que hauria d’haver significat que el Nàstic abaixara els braços i els aficionats respiraren. Doncs no; eixe jugador que havia de fer oblidar Soldado, eixe gladiador de l’àrea, li la va llançar al porter. Un dispar sense força ni col.locació, inversemblant en un jugador internacional. Fins a quan va a estar tenint oportunitats? Ja n’hi ha prou amb Postiga. Postiga Go Home. 

L’error de Postiga va ser una pujada d’eufòria per al Nàstic i un pes mort en cada cama dels jugadors valencianistes. En els últims moments del partit, en els dos darrers minuts de la pròrroga, dues faltes laterals van estar a punt, a punt, a punt de significar el final del camí del VCF en la Copa 2013-2014. Una mà miraculosa de Vicent Guaita, davant un remat a boca de canó, va evitar el desastre. 

Ara, a esperar el Reial Madrid, que visitarà diumenge Mestalla. Molt més del que avui ha mostrat davant un digne Segona B haurà de treure’s de la butxaca el València si no vol que la visita de Cristiano Ronaldo i companyia siga un altre disgust, i dels grans, per als aficionats merengots. Una afició que, cada vegada més, va a Mestalla a patir; a passar noranta minuts durant els quals és tan difícil gaudir amb la qualitat del joc i amb la generositat en l’esforç dels jugadors del seu Club.