Fregant l'èpica a Mestalla.

Levante-emv

Acostumats com estem enguany a dur-nos sorpreses amb el VCF, anit no va ser una excepció. Ara bé, la d'anit va ser una sorpresa, si més no, agredolça. Només tres dies després de patir per aconseguir guanyar a un equip de segona B, el València va tindre contra les cordes a tot un Reial Madrid durant un bon tros de la segona part. Potser la victòria, que fins i tot estigué prop en un parell d'ocasions, hauria estat excessiva, fent balanç del partit sencer. Però tampoc el Reial Madrid va merèixer endur-se els tres punts que finalment aconseguí. 

Les raons de que el Madrid guanyara s'expliquen, ja sobre el paper, en veure i comparar les dues davanteres titulars. Benzema, Cristiano, Di María i Isco contra Piatti (que fa uns mesos buscava eixida i no anava convocat ni als amistosos), Feghouli (que continua en depressió, encara que almenys s'esforça més que adés), Fede (que fins anit tenia la mateixa experiència jugant partits contra el Madrid que qui açò escriu) i Jonas (que és un bon jugador i està en forma, però lluny del nivell dels rivals citats). És cert que només Di María va destacar amb un gol impressionant i una assistència i que els altres tres jugadors estigueren prou discrets, però només pels defenses que acumulen al seu voltant, la resta ho tenen més fàcil per fer mal. 

En qualsevol cas, si hem de triar un jugador a qui el Reial Madrid deu estar agraït per la victòria d'anit, a més de Di María, eixe és Xabi Alonso. Va ser fonamental per traure el baló des de darrere, no es va enganyar en pràcticament cap passada (ja en curt o en llarg), va guanyar tots els balons per alt que anaren per la seua zona (ja els lluitara amb Jonas, Canales, Piatti o qui fos) i, una vegada més, va donar una lliçó de col·locació en el camp durant els 90 minuts. Modric tampoc estigué malament, però no arribà al nivell del de Tolosa. Molts altres madridistes, en realitat, van jugar de forma prou mediocre, per al que s'espera d'ells.

Per part del València,molt bon partit de quasi tots, al nostre parer. Oriol Romeu va estar gairebé perfecte com a mig centre defensiu, i Parejo no es quedà enrere, consolidant-se com a titular indiscutible en detriment del malmès Banega (xiulat, una vegada més, en xafar el terreny de joc). Només pels balons que recuperaren, pel sentit i encert amb que jugaren i l'esforç que van fer, mereixen el reconeixement. Molt bé Piatti i Bernat: durant els primers quaranta-cinc minuts, només ells van acostar-se a l'àrea madridista, fent valdre la seua velocitat front a Arbeloa. La banda dreta, amb Joao Pereira i Feghouli, va estar molt bé en la segona part, encara que l'algerià no aconseguí desbordar a Marcelo en cap ocasió. Jonas i Fede estigueren correctes, encara que el primer trià mal en la jugada que podia haver significat el 3-2. I els centrals, bé, sobretot Mathieu, que fins i tot marcà un gol de remat de cap un tant inversemblant, però ben bonic. 

L'espectacle que es va veure va ser ben digne, amb moltes alternatives, amb anades i tornades entre àrea i àrea, amb un pundonor que, com és ben sabut, el València només demostra front als grans equips. El que ocorre és que el Reial Madrid ens irrita més que qualsevol altre equip, en gran mesura perquè l'estadi s'ompli d'aficionats madridistes que demostren menys respecte del que deurien (fins i tot anit s'escoltaren crits de "a segunda, oe") i perquè els errors arbitrals (el segon gol es creà amb una falta discutible botada per Di María que Cristiano rematà en fora de joc) són tan freqüents en els enfrontaments contra ells que és impossible que deixem de donar-los arguments perquè ens continuen titlant de "ploricons". Alguns, fins i tot, de forma potser incomprensible, de vegades preferim una derrota més abultada que no una en què els errors arbitrals siguen determinants.

Com dèiem al principi, la dolçor de la sorpresa ve de l'altura del rival i de la imatge, irreconeixible, que va donar el València; l'amargura, del resultat final i de la forma en què aquest arribà. Perquè quan més confiàvem en retindre almenys un punt, Jesé va marcar un gol que va fer més mal que qualsevol altre dels molts que ens han marcat enguany.  

És irritant, no obstant, que estiguem parlant d'un equip que duu tota la temporada poc més que arrossegant-se, ara per Mestalla, ara per tot Espanya, amb més pena que glòria. I que, tret que arribe Pizzi, Ayala, Peter Lim i qui haja de vindre i canvien el caràcter de l'equip per complet, el següent partit significarà una tornada al camí de la inanitat, del meninfotisme i de la indignitat. Però anit, els qui anàvem al futbol disposats a conformar-nos amb no fer el ridícul, per una estona vam confiar en donar la campanada. I això és menys freqüent del que voldríem. F.A.