Una nova vesprada penosa a Mestalla: el València és un equip mediocre, vulnerable i sense rumb.

Foto Levante-EMV

Si alguna cosa té el València enguany és que és imprevisible. Se li poden criticar moltes coses a Djukic, però la mediocritat del joc del seu equip, tan desagradable com és, té un punt de constància que ensenya als aficionats a no baixar la guàrdia.

Qualsevol pot pensar que és fàcil que el València guanye un partit contra un equip de la zona de descens, jugant com a local i després de dues victòries fora de casa. També, que amb un penal a favor al minut 3, la cosa pinta bé. No és desgavellat, tampoc, pensar que després d'igualar el marcador per segona vegada, en el minut 75 i havent creat fins eixe moment bastants més ocasions que el rival (que ha fet dos gols en pràcticament els seus dos únics llançaments fins eixe moment), el València reviscolarà i, si més no, farà que els visitants patisquen i acaben demanant l'àrbitre que xiule el final. Però el València, en un encomiable esforç per mantindre la gent atenta, per regalar sorpreses desinteressadament i, qui sap, tal volta per enfortir el nostre sistema nerviós a base de posar-lo a prova minut a minut, s'encarrega de trencar tots els pronòstics.

Després d'una primera part molt, molt avorrida, en què hi ha hagut dos bons gols, un penal llançat de manera horrible i poca cosa més, en la segona part el València ha eixit un poc millor (beneficiat per la retirada d'un Banega bloquejat i inoperant), però no ha tardat en veure's amb el marcador en contra de nou. A partir dels cinc minuts següents de reacció valencianista, el Valladolid ha anat guanyant terreny, i quan ja comptava els minuts que quedaven per al final, un remat molt poc ortodox De Feghouli ens ha permet pensar que guanyaríem un partit que, per ocasions (no per domini ni per joc) potser mereixíem. Tanmateix, no ha estat així i els homes de Juan Ignacio Martínez ens han fet patir vergonya, tancant el València en el seu camp, causant més perill en deu minuts que en la resta del partit.

El València és un equip nerviós fins dir prou, que no només comet errors defensius clamorosos (tant quan el contrari té el baló, com quan cal treure'l jugat des de darrere), sinó que pateix errors molt preocupants quan es dedica a madurar les jugades. ¿Quin sentit té enllaçar quinze passades curtes entre el mig del camp i la defensa per intentar descol·locar el rival, si finalment qui intenta travessar les línies enemigues és Ricardo Costa, segurament el pitjor passador en llarg dels qui participa en la jugada? No és menys preocupant, tampoc, que Parejo, el millor migcampista del València ara per ara, haja errat tantes passades. Tampoc ho és que Piatti, limitat com és i fins fa no res marginat, haja esdevingut titular i, de fet, li haja posat més ganes que molts altres (i si ho feren amb altres, a veure si dóna el mateix resultat?). Tampoc, que la majoria de jugadors jugue millor fora de casa que a Mestalla.

Així que, com ja venim anunciant (i denunciant) des de fa mesos, el València, tret de comptades excepcions (el partit contra el Sevilla i el jugat a San Mamés, bàsicament) ix a jugar sabent que dependrà del rival que guanye -per la mínima, quasi sempre-, o faça el ridícul. Això, entre d'altres coses, perquè marcar gol li costa una barbaritat i, en canvi, pateix en defensa a poc que li boten un córner; però sobretot perquè és impossible saber a què juga. La manca de personalitat sí és marca de la casa, i les sorpreses deixen de sorprendre.