Abans d’arribar als nadals, rebrà a Osasuna (que ahir va vèncer el Valladolid a Zorrilla, i ha eixit de zona de descens) a Mestalla; viatjarà al Calderón a veure’s les cares amb l’Atleti que està intractable i pot fer-li passar un calvari, i després haurà de rebre el Reial Madrid a Mestalla. És a dir, que vist el que estem veient, el pitjor pot no haver arribat encara. Tal i com estan les coses, si els déus ho permeten, el VCF sumarà els tres punts dels navarresos i prou. És a dir, que quan els peixos beguen i beguen, i tornen a beure en el riu, els homes de Djukic podrien veure’s en llocs de descens directe.
Ara que ja no està el màxim responsable, Braulio Vàzquez, que va dissenyar una plantilla com per a jugar la Lliga d’Andorra, -amb tots els respectes siga dit-, a qui li presentem a Madame Guillotine? A qui?
Allò que es va veure sobre la gespa anit va ser impotència i més impotència. L’Elx no és precisament el Bayern de Munich de Guardiola, sinó que és un equipet voluntariós al que el València va dominar (diguem-ho així, ja que la possessió va ser 37/63) durant gairebé tot el partit. Defensa com una penya d’amics, el centre del camp no és precisament el del Barça, i davant tampoc és que tinga uns canoners que impressionen. Doncs bé, tot i amb això, tot i amb el domini valencianista, el resultat final va ser de 2-1. El València va tirar a porta 25 vegades contra 9 de l’Elx, amb 8 tirs entre els pals contra 3 dels contraris, amb 7 córners contra 2, i amb 6 parades d’Herrera contra una d’Alves (ull, de tres disparades, dos gols!).
És una pena que per a guanyar un partit s’hagen de marcar gols. El València n'hi ha ocasions que fa pensar que el partit podria durar dos dies, i no marcaria (qui va ser el cervell privilegiat que va pensar que Pabón i Postiga farien els gols de Soldado? Tot amb tot, per ocasions no va ser: al minut 15, Ricardo Costa envià una pilota al travesser a porta buida. Quatre minuts després, Fede, ahir molt apagat, va fallar una ocasió de les que comporten penitència dura. Al minut 28, Jonas fallà un remat de cap en fer-ho com si fora la seua avia materna. L’Elx va haver d’esperar fins el minut 43 per a donar el primer avís seriós dels xicots de Fran Escrivà. La segona part va ser del mateix tenor, així que ens estalviem repetir els errors i ressenyem sols els encerts: dos de l’Elx i només un del València. Conclusió: derrota, una vegada més. Algú dirà que injusta, cosa que és discutible, però el que tothom entendrà és que la injustícia -per gran que siga- no et dóna ni un punt.
L’Equip no carbura. La defensa sempre comet errors greus. Els contraris juguen a un joc que és més senzill que al que juga el València. Les pilotes sobre l’àrea són sempre un perill mortal. L’equip és lent, molt lent, romancer, parsimoniós; tant, que ni se recorda el darrer contracop que va realitzar. Passades i passades i més passades, sempre, sempre, sempre. Ahir, novament quasi sis-centes; una vegada més moltes per damunt del contrari.
El València, moltes vegades ho hem escrit, juga igual, al mateix ritme, si va guanyant, que si està empatat, que si va perdent. No n’hi ha sang a les venes? Ningú lidera eixe equip dins el camp de joc? Que els hi dirà el míster demà a Paterna?
Què faran els aficionats al proper partit a Mestalla? Xiularan d’eixida? Osasuna vindrà amb la lliçó ben apresa: aguantar quinze minuts, fins que el respectable comence primer a remenar-se a les cadires, després a remugar, més tard a xiular; i des del principi els jugadors tremolosos com si en compte de professionals del futbol (molt ben pagats, per cert) foren col·legials jugant davant les xicones de classe. I què, sinó, poden fer? Dels aficionats parlem. Presentar-li a Madame Guillotine a alguns més dels responsables d’aquesta temporada farcida, carregada, determinada per la impotència?
Ara que ja no està el màxim responsable, Braulio Vàzquez, que va dissenyar una plantilla com per a jugar la Lliga d’Andorra, -amb tots els respectes siga dit-, a qui li presentem a Madame Guillotine? A qui?
Allò que es va veure sobre la gespa anit va ser impotència i més impotència. L’Elx no és precisament el Bayern de Munich de Guardiola, sinó que és un equipet voluntariós al que el València va dominar (diguem-ho així, ja que la possessió va ser 37/63) durant gairebé tot el partit. Defensa com una penya d’amics, el centre del camp no és precisament el del Barça, i davant tampoc és que tinga uns canoners que impressionen. Doncs bé, tot i amb això, tot i amb el domini valencianista, el resultat final va ser de 2-1. El València va tirar a porta 25 vegades contra 9 de l’Elx, amb 8 tirs entre els pals contra 3 dels contraris, amb 7 córners contra 2, i amb 6 parades d’Herrera contra una d’Alves (ull, de tres disparades, dos gols!).
És una pena que per a guanyar un partit s’hagen de marcar gols. El València n'hi ha ocasions que fa pensar que el partit podria durar dos dies, i no marcaria (qui va ser el cervell privilegiat que va pensar que Pabón i Postiga farien els gols de Soldado? Tot amb tot, per ocasions no va ser: al minut 15, Ricardo Costa envià una pilota al travesser a porta buida. Quatre minuts després, Fede, ahir molt apagat, va fallar una ocasió de les que comporten penitència dura. Al minut 28, Jonas fallà un remat de cap en fer-ho com si fora la seua avia materna. L’Elx va haver d’esperar fins el minut 43 per a donar el primer avís seriós dels xicots de Fran Escrivà. La segona part va ser del mateix tenor, així que ens estalviem repetir els errors i ressenyem sols els encerts: dos de l’Elx i només un del València. Conclusió: derrota, una vegada més. Algú dirà que injusta, cosa que és discutible, però el que tothom entendrà és que la injustícia -per gran que siga- no et dóna ni un punt.
L’Equip no carbura. La defensa sempre comet errors greus. Els contraris juguen a un joc que és més senzill que al que juga el València. Les pilotes sobre l’àrea són sempre un perill mortal. L’equip és lent, molt lent, romancer, parsimoniós; tant, que ni se recorda el darrer contracop que va realitzar. Passades i passades i més passades, sempre, sempre, sempre. Ahir, novament quasi sis-centes; una vegada més moltes per damunt del contrari.
El València, moltes vegades ho hem escrit, juga igual, al mateix ritme, si va guanyant, que si està empatat, que si va perdent. No n’hi ha sang a les venes? Ningú lidera eixe equip dins el camp de joc? Que els hi dirà el míster demà a Paterna?
Què faran els aficionats al proper partit a Mestalla? Xiularan d’eixida? Osasuna vindrà amb la lliçó ben apresa: aguantar quinze minuts, fins que el respectable comence primer a remenar-se a les cadires, després a remugar, més tard a xiular; i des del principi els jugadors tremolosos com si en compte de professionals del futbol (molt ben pagats, per cert) foren col·legials jugant davant les xicones de classe. I què, sinó, poden fer? Dels aficionats parlem. Presentar-li a Madame Guillotine a alguns més dels responsables d’aquesta temporada farcida, carregada, determinada per la impotència?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada