El malalt millora, però continua en la UVI

Foto Levante-EMV

Tres punts aconseguits a Madrid, a Getafe més concretament, han estat com una transfusió de sang reviscoladora per al VCF. Arribava l'equip al desangelat camp del Geta (¿com es manté eixe equip, si no n'hi ha més que cadires buides, a base de drets de TV?) en coma profund després de la desfeta de Vila-real i de el humiliació de Mestalla, front al cuer de la jornada passada. El míster amb una depressió, el director esportiu amagant-se pels racons i el president de comercial de la marca per la Xina. L'afició, com ja vam escriure a aquesta grada virtual, decebuda, trista i espantada pels números de descens que presenta[va] l'equip. 

L'alineació era sorprenent: amb Piatti i Alcàcer a l'onze inicial; per davant dels reconeguts com a titulars. Els nervis de la tropa de Djukic es notaven des de lluny. Al minut 4, Banega va perdre el primer baló al centre del camp. Al minut 8, l'argentí torna a cometre un error i Alves va fer un paradó a un tir a boca de canó del Geta. El porter brasiler, no obstant, va haver d'abandonar la gespa lesionat i va ser substituït per Vicent Guaita. Portàvem onze minuts jugats i la cosa tenia mal color.

Però no va ser així. El València tenia una altra actitud en el camp: més contundència, més agressivitat, més compromís. Les bandes funcionaven millor que altres dies: Barragán o Pabón per la dreta i Piatti o Bernat per l'esquerra posaven bons balons a l'àrea a un Alcàcer que s'ubicava bé entre els defensors de Luis García Plaza. De fet, a punt va estar la pilota d'entrar quan en un dels centres des de la dreta el punta valencià rematà de cap i la pilota fregà el travesser per la part de dalt i se'n va anar sense premiar l'acció dels valencians. 

Tot amb tot, el València patia de valent en cada treta de banda sobre l'àrea, en cada córner, en cada falta lateral. Pedro León les posa que dóna gust, i les pilotes que venen fortes a la ratlla de l'àrea menuda no són sinó confirmacions de que l'equip té un taló d’Aquil·les amb elles. 

Des del mig del camp, Parejo va oficiar de manera cridanera i eficaç. Alineat amb Banega, amb Javi Fuego per darrere, l'equip va tindre més consistència en eixa zona i, per tant, va crear més joc d'atac. En una de les arribades vingué el gol de la victòria. El colombià Pabón, -de qui havien dit que tenia un xut potentísim, tot i que inèdit fins avui-, ha engaltat un tir des de quasi 40 metres que ha entrat -literalment- per l'escaire dret del porter mallorquí del Getafe. Moyà no ha pogut fer res. Un dels gols de la temporada, sens dubte. Vist l'encert d'avui, a veure si l'home s'anima i dóna satisfaccions d'aquest tipus a la parròquia valencianista.

La segona part va tindre moments d'infart, particularment els finals. Abans, tanmateix, el domini va ser alternatiu. En ocasions es passava d'una situació de perill en l'àrea de guaita a la de Moyà sense solució de continuïtat. Piatti es va lesionar, i més prop del final va ser Mathieu qui va rebre un colp que el deixà coix sense pal.liatius. Un dos contra u a Moyà, de Fede i Alcàcer, hauria pogut ser la sentència; però l'argentí fallà en l'intent de fer-li-la arribar al valencià per a que l'espentara amb facilitat. No va ser així.

Incomprensiblement, en un error de concentració, els del Getafe agafaren la defensa del València en roba interior. Un rebuig de tísic li va arribar als peus al valencià Gavilan. Amb tot a favor, en el balcó de l'àrea i tot sol, el xicot la va llançar per dalt del travesser. Uuuufffffffff, vam fer -sense cap ni una excepció- tots els aficionats valencianistes. 

Tres punts. El cap de Djukic, al lloc. Veurem ara quina és l'evolució del malalt. 

Deixant de costat la visita a Suïssa de dijous, el València te tres partits assequibles: Valladolid i Osasuna a Mestallà, i l'Elx al Martínez Valero. Després, a mitjans de desembre, caldrà jugar al Vicente Calderón, i això seran ja paraules majors. Esperem que les coses positives que avui s'ha vist -bàsicament allò de baixar al fang, que va demanar el serbi- es mantinguen i el joc comence a millorar. L'esperança, ja ho diu l'experiència, és la darrera emoció a perdre.