València vs. Almeria. Les penes són no tindre un sou i... no poder divorciar-nos.

Foto Levante-EMV

Ser aficionat del València Club de Futbol no ha sigut fàcil quasi mai. Però n’hi ha ocasions, moments, en els que és una pena no poder divorciar-te de l’equip i... anar-te’n amb un altre. L’afició i els sentiments envers uns colors, envers un escut és el resultat de la història vital de cadascú, et connecten amb la infantesa i amb el record dels majors que van transmetre’t l’estima per l’equip de la teua ciutat, de la teua terra. És la memòria de la teua adolescència, quan anar al futbol amb els amics, tot compartint una passió, significà la primera eixida autònoma com a xic fadrí. És compartir unes emocions i una gran, immensa complicitat amb els teus fills; aquells que, al seu tomb, faran en el futur el mateix que els teus majors van fer amb tu i que tu vas fer amb ells.

Perdre a Mestalla davant l’Almeria, com va passar ahir, és una prova dura. Com a aficionat fidel, tens clar que el VCF està malament des de fa estona, que és una institució convulsa, sotmesa a moltes tensions extra esportives, que s’ha descapitalitzat de jugadors valuosos en els darrers anys gràcies a una gestió quasi delictiva dels dirigents de l’entitat; però, com a seguidor declarat no estàs preparat per a ser humiliat pel cuer de la Lliga, un equip que no havia guanyat ni un partit en tot el que portem de campionat, i que és encara l’equip més golejat. I eixe equip t’ha vençut justament, perquè ho ha fet millor que tu, ha posat més ganes, més intensitat, més claredat, i més il.lusió.

El València va avançar-se al marcador, amb penes i treballs -que tot s’ha de dir-, i de penalty. I així ens vam anar al descans. Però, en tornar a la gespa, va i resulta que l’Almeria avançà les seues línies deu metres i el teu equip comença a patir de valent. I t’empaten, clar. I el teu equip no reacciona, i tu, aficionat dels de tota la vida, et preguntes què està passant. I la defensa tremola, i el mig del camp no s’entera, i dalt tens un paio que no encerta ni una i –el que és pitjor- fa tota la impressió que si el partit durara dos dies no marcaria un gol ni per equivocació.

I aleshores penses dues coses: una, que el futbol, al remat, no és més que un espectacle, i que la vida ja en té prou de penes com per a prendre’s un fracàs futbolístic com alguna cosa més que un accident sentimental absolutament menor; i dues, que malgrat tot no pots divorciar-te d’eixe equip i fer-te, posem per cas, del Barça o del Llevant. No, no és possible, tu eres del València, i ho seràs sempre, independentment que et mantingues o no a la graderia partit rere partit.

Així doncs, senyores i cavallers, dimensionem adequadament la derrota vergonyosa i humiliant d’ahir. Recordem a Al Tall quan cantava allò de “Les penes són no tindre un sou, morir-se el bou i la llocada, no collir vi, cànem ni blat i pel ramat fallar l'anyà. Pensa i cavil·la a qui demanes, trenca't les cames i busca qui et deixe diners, paga el semestre al propietari o pel contrari perdràs molt més. Sí, sí, sí! En lo segle en què estem fa falta treballar per a poder menjar! Molts, molts, molts es creuen ser senyors, perquè del llaurador ningú en fa cas!”

Això són penes, i el demés botifarres de ceba. Per tant, la patètica derrota d’ahir no impedirà que diumenge a les 12.00 agafem cadira front al televisor per a veure què fem al Coliseu Alfonso Pérez, davant el Getafe. Així són les coses, i cal no acalorar-se. Al remat, només hem perdut un partit de futbol.

Clar que algú haurà d’assumir responsabilitats pel que va passar anit a Mestalla. Perquè per a uns professionals milionaris algun patiment ha de derivar-se de la derrota d'ahir; perquè una cosa és perdre un partit i una altra fer avergonyir-se, humiliar a la parròquia. I ha de quedar clar que no és prou amb carregar-se a Djukic. No és prou. L’amic Braulio Vázquez també hauria de fer les maletes i plegar. A l’oficina de l’atur n’hi ha sis milions de persones, per dues més no va a passar res greu. Com a mínim dos aturats més, i alguns altres que haurien de plegar i moure; persones que haurien de dedicar-se a alguna altra cosa que sàpiguen fer millor que dirigir un equip de primera divisió amb la història del València Club de Futbol.