 |
| Foto Levante-EMV |
Els partits entre València i Vila-Real solen ser importants,
pel que demostren i pel que originen. Recordem temporades passades on, davant
la incapacitat de guanyar els equips grans que va perseguir a Emery en la seua
estada a València, algunes victòries front al Vila-Real a Mestalla tingueren un
efecte balsàmic. Recordem també doloroses derrotes al Madrigal, com aquella en
què Pirès semblà un extrem de 24 anys quan en tenia 10 més, o una ridícula de
Copa del Rei, en què ens capgiraren molt fàcilment un resultat que semblava
suficient.
La derrota d'esta vesprada serà també recordada, perquè, com
altres, ha estat més que merescuda. El Vila-Real ha estat superior en totes les
línies, i ha marcat quatre gols com podia haver-ne fet sis.
En defensa, la intensitat i encert que demostrà el València
dissabte passat front a la Reial Societat (tot i el també decebedor resultat)
ha desaparegut, i quan en comptes d'un equip amb dificultats de cara a gol -com
el Rayo o el Granada- ens hem trobat un bon equip, les coses han caigut pel seu
pes. La jugada del tercer gol, el colp definitiu, és revel·ladora: remat al
pal, Mathieu s'adorm en comptes de traure el baló, fa penal, i encara que
Guaita (que en la primera part ha regalat un baló a un davanter i s'ha menjat
el segon gol pel primer pal) l'ha rebutjat, el córner ha acabat en gol per
errors en les marques i a l'hora de tirar el fora de joc.
El mig del camp ha estat francament millorable. Contra el
que venia passant en darreres dates, Javi Fuego ha estat molt fluix. L'actuació
de Banega ha estat encara pitjor, però això, malauradament, és més freqüent. En
canvi, els migcampistes del Vila-Real, amb Triguero i, sobretot, Bruno, han estat molt encertats. Aquest últim acumula una agressivitat que ja voldríem
molts amb un joc ràpid, precís i sense pèrdues. L'entrada de Parejo ha millorat
la cosa, però tampoc no massa, i en qualsevol cas, amb un tres a zero en
contra, poc es pot fer.
En atac, més del mateix, centrades i centrades, remats
rebutjats pels defensors, manca d'idees i lentitud. Fede no ha tingut el seu
dia en la banda dreta, i s'ha evidenciat, esperem que ja de forma definitiva,
que Canales no és un jugador de banda; i la presència de Pabón ha estat
com la del Piojo, l'altre dia a Mestalla: testimonial. Millor no pensar
que Giovani Dos Santos, autor de dos gols (l'últim, excel·lent) i una
assistència avui, podria haver ocupat el lloc del colombià.
El València només ha controlat el ritme del partit durant
dues fases de no més de 15 minuts cadascuna, però sense excessiu perill i amb
un marcador molt desfavorable. Ens allunyem d'Europa, esperem que no de forma
definitiva, però el temor a recordar esta derrota és pitjor, donat que encara
queda molta lliga per davant, que els tres punts perduts. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada