Impotència a la gespa i pesimisme a la graderia. El VCF no alça un gat pel rabo.

Foto Levante-EMV

El respectable va eixir calent d'orella ahir de Mestalla, i tenia motius. El partit va ser una demostració empírica de la realitat del club. Diguem-ho en valencià col.loquial: el VCF no alça un gat pel rabo.

I diguem el club, no sols l'equip. L'entitat sota la presidència del senyor Salvo vol generar il.lusió, inclús posant Mestalla guapet. Però, quan no són notícies sobre el deute o sobre la fallida econòmica de l'entitat, són problemes al vestuari, i quan sembla que les aigües tornen a calmar-se, ve un equip que no havia guanyat des de la primera jornada (nou partits sense vèncer), te trau els colors y s'emporta els tres punts.

Per què el VCF presenta una indisimulable impotència? Com és que li resulta tan difícil fer un gol? Per què no mossega quan va perdent a casa? Per què no n'hi ha jugadors emblemàtics, d'aquells que es tiren l'equip a l'esquena? Qui ha recomanat els darrers fitxatges, per exemple el de Pabón?

L'equip va eixir -així ho havien declarat alguns des del Club- amb ganes de venjança per la humiliant derrota de la temporada passada davant la Reial. Encara com, que volien venjança! Qui o quins havien de ser els venjadors?

Vint-i-cinc minuts li va durar al València la benzina. Amb possessió, ben col.locat, amb certa agressivitat inclús, els xicots de Djukic controlaven la possessió de pilota i apretaven als homes de Jagoba Arrasate, els quals, malgrat això no és que patiren més del compte.

Un gol anul.lat, un penal reclamat però que no era, i aparegué el cansanci i la monotonia. Bascular i bascular, d'un costat a l'altre, intentant passes interiors inversemblants, quasi oblidant-se de les bandes i sempre en el risc de perdre una pilota que els migcampistes bascos podien posar en la frontal de l'àrea o a l'esquena dels centrals i fer-te un desgraciat. Previsible, absolutament previsible és el VCF.

Quan el VCF ataca -es comenta en la grada- sembla que els contraris tenen un equip de dues dotzenes d'homes. Una xarxa atapeïda, una teranyina impenetrable, un mur de cames, sembla que protegeix la porteria contrària. Quan és la porteria del VCF la assetjada, els contraris troben la forma de presentar-se davant el porter amb quatre passes amb voluntat vertical. I això passa amb Djukic, passava amb Pellegrino i passava amb Valverde. Ens falta contundència defensiva, opinaven els que saben de futbol. Tot s'ha de construir des de darrere, afegien. I és cert.

I és de veres que el VCF ha millorat: ja no és un colador. Però... i com s'ha de guanyar si no es marquen gols?

Ànimes beneïdes els homes d'atac ahir a Mestalla. Tret de Jonas, que porta una ratxa destacada, la resta aporten molt poc a la victòria.

Feghouli és pólvora caducada, segons sembla. Pabón, ai Pabón!, qui va aconsellar el seu fitxatge? I Postiga? Què va ser ahir de Banega? Com és d'intermitent aquest xicot? No és sols el míster, és el Club, l'Entitat la que falla. Qui planifica?

N'hi ha homes, malgrat tot, que ahir es guanyaren el jornal: Joao Pereira i Mathieu, Javi Fuego i Jonás. La resta, de nou en valencià col.loquial: ahir, ni per a tacos d'escopeta.

I el míster, i Djukic, del qual sempre hem parlat bé a aquest bloc? Doncs ahir, davant els bascos, cantà La Traviata. Ni encertà amb l’alineació inicial, ni amb els canvis. I quant al plantejament... què anem a dir?

Un detall. El lateral esquerre de la Reial, De la Bella tenia targeta groga al minut 2. Recordarà el partit d'ahir a Mestalla durant tota la seua vida: Djukic va quasi prescindir de la seua banda dreta, deixant-li-la tota a Joao Pereira, amb la qual cosa el defensa basc podia fer-se un café mentre esperava cada incursió del portugués. Tot el joc del València pel centre o, en el millor dels casos, per l'esquerra amb Guardado, Pabón i Fede, quan el colombià va passar a ser el davanter centre. Un ariet que semblava un xiquet al costat dels centrals donostiarres. Un desastre.

Doncs bé, açò és el que n'hi ha. Quan el VCF guanye, la parròquia s'alegrarà. Quan perda, i passarà bastant, es lleparà la ferida i continuarà esperant la reacció del club dels seus amors. Convindria, tanmateix, que l'afició valencianista començara a fer-se la idea que classificar-se per a la UEFA de l'any vinent no serà fàcil. El VCF, el Club, no té equip per a més.