Triomf patètic i vergonyós front al Rayo.

Foto Súperdeporte

En una coneguda comèdia de situació, el protagonista i narrador explicava, en un capítol, una màxima de sa mare: a partir de les dues de la matinada no passa res bo. Encara que òbviament es refereix sobretot a la ingesta d'alcohol i el que això sol implicar, se m'ha ocorregut extrapolar-ho al que ha ocorregut esta vesprada: abans de les vuit, a Mestalla no passa res digne de ser recordat. 

Venia el Rayo Vallecano com a cuer de la lliga, ocupant un lloc, pel que s'ha vist hui, immerescut, perjudicat en els partits anteriors per la fortalesa dels rivals (Barça en casa, visites al Calderón i el Sánchez Pizjuán, etc.), la tebiesa defensiva (el problema d'intentar treure el baló jugat és que no és el mateix que ho facen Piqué i Mascherano que Saúl, Zé Castro i companyia) i el gran nombre d'expulsions patides. El València està com està, però mireu, encara sense eixir de la UVI, i setè en la classificació. Resultat: el València ha guanyat, pot entrar en llocs europeus; alhora, sembla que caldrà duplicar la dosi del medicament que se li estiga aplicant, perquè la imatge donada no ha estat ni tan sols lamentable. El cuer ha tingut, gairebé tota la segona part, un equip en front que no ha sabut fer cap cosa bé, excepte defensar.

El Rayo (vestit hui com si Agatha Ruiz de la Prada hagués volgut enfonsar-lo en la misèria) és un equip que juga bé al futbol. No té grans figures, ni molt menys, però sí bons jugadors (Trashorras, un mig centre amb un tremp que ja voldrien molts, pel qual passa cada jugada del seu equip, n'és el millor exemple), i una tàctica lloable: jugar el baló evitant els colps en llarg, dur el pes del partit i pressionar en atac són el resum del seu joc. No obstant això, hui ha evidenciat dos grans problemes: una incapacitat per fer coses amb sentit prop de la porteria valencianista i un error defensiu més en intentar treure el baló que li ha costat els tres punts. 

La primera part ha estat prou avorrida. A penes un parell de cavalcades de Pabón i Fede han estat els únics intents destacables de fer alguna cosa, fins que Jonas ha agafat el baló, s'ha acostat a l'àrea, no ha vist com Bernat apurava la banda i, quan ja havia perdut el baló en una mala elecció, un error de Saúl i la perseverància del brasiler han fet que, quan la gent ja murmurava en la seua contra, haja pogut recuperar l'esfèric i col·locar-lo a la soca del segon pal. Gol. Tant de bo s'hagués acabat el partit, perquè la resta ens ha fet anar de la irritació a l'angoixa. 

El València ha fet una primera part discreta, però magistral si la comparem amb la segona. Perjudicat per la lesió de Diego Alves, que s'ha resistit a ser substituït pel tercer porter, Jaume, el València ha comès un error rere altre, amb uns nervis impropis de la categoria dels seus jugadors. Totes les tretes de fons han estat en llarg, realitzades ara per Mathieu, ara per Víctor Ruiz, i la veritat, l'èxit a l'hora d'enganxar les pilotades per alt ha estat el que cabia esperar d'especialistes en la matèria com Canales, Pabón, Jonas o Fede: nul. Però és que tampoc s'han pogut enllaçar passades per la gespa: ni Canales, ni Banega, ni Míchel quan ha entrat, han estat capaços de posar un poc de seny a l'hora de jugar el baló, si bé cal dir, com a atenuant, que la pressió del Rayo en la segona part ha estat excel·lent. Només un parell d'internades de Bernat ens han permès pensar que podríem tindre un final de partit tranquil.

L'únic que explica que els visitants no hagen arrapat punts (un o els tres, que ha pogut passar de tot), ha sigut la fortalesa defensiva (els quatre defenses han estat bé -cal destacar Víctor Ruiz no ja per haver estat el millor, sinó perquè el coneguem i sabem que si no està bé, més ens val encomanar-nos a la Geperudeta-, i Javi Fuego ha estat tan correcte com acostuma) i la ja comentada falta d'encert del Rayo davant la porteria contrària. A penes han creat perill, tot i haver mantingut al València en el seu camp quasi tot el temps.  Vaja, que després de Granada i Rayo, tot fa pensar que com vinga un equip que tinga el dia, ens pot caure un cabàs de gols, si continuem així. 

Esment apart mereix Sophiane Feghouli, fa un any estàndard de l'equip, hui xiulat de forma inclement des que ha xafat la gespa. Un error seu en els últims minuts, quan no ha pogut marcar a 50 cm de la línia de gol a passada de Bernat, ha estat el que faltava. Que la teua afició et cride  "Burro" no passa tots els dies. Les ganes que tenia Feghouli d'acabar el partit s'han evidenciat quan no ha fet una última carrera que el podia haver deixat en franc avantatge per la banda dreta. Estava més pendent de l'àrbitre que del baló. El francès tenia tantes ganes que acabara el partit com nosaltres, avorrits i avergonyits de veure el cuer pegar-nos un repàs que, menys mal, no s'ha vist recompensat. F.A.