Ridícul a Sevilla. La reacció és imprescindible.

Foto VCF

Horrible partit el que vam patir anit, en què el Betis va fer una exhibició de joc davant d'un contrincant que pretèn ser dels punters de la lliga. L'equip de Pepe Mel va superar el València en absolutament tots els aspectes del joc; l'excepció van ser els llançaments des del cantó, faceta en què el VCF, amb una innumerable quantitat de còrners inofensius botats al primer pal, guanyà per golejada. 

Si fa unes setmanes Javier Aguirre va reconèixer que el partit contra els de Djukic havia estat el seu millor encontre al front de l'Espanyol, quelcom molt semblant podrà dir Pepe Mel dels seus homes, almenys pel que fa a la primera part. Cada defecte del València en el partit d'anit (falta de precisió en les passades i d'intensitat en la defensa, carència absoluta d'idees a l'hora d'atacar, mig del camp absent, tot i tenir tres jugadors, decisions nefastes -Banega deu haver perdut uns 10 balons, ell sol-...), eren virtuts  del Betis (bona col·locació i contundència en defensa, joc combinatiu i pacient, buscant sempre la millor opció, encert a l'hora de definir, desimboltura en totes les parts del camp, laterals que atacaven i extrems que defensaven...). 

Resultat: 3-0 al descans, amb Alves parant com acostuma a fer-ho -en una ocasió, fins i tot, amb la cara- i amb Salva Sevilla, un home que no és més ràpid que Jonas, amb  dos gols que van posar la guinda a dues jugades magnífiques, com a autèntica estrella.  El VCF, cap tir entre els tres pals,  amb gairebé una incursió de Dorlan Pabón com a única jugada amb perill (per dir-ho així). 

La segona part, més del mateix. És dubtós que algun canvi al descans hagués alterat la marxa del partit, però tampoc sembla que no canviar a ningú fora una decisió massa encertada, donat el lamentable primer període que havíem vist. Sí que es pot dir que el domini dels bètics no va ser tan abrumador (lògic, perquè és difícil mantenir tal intensitat 90 minuts amb un avantatge de tres gols), però es tornaren a veure els mateixos errors ja comentats. És de destacar, a més del nefast partit de Banega i les seues pèrdues, el paper d'Oriol Romeu com a mig centre defensiu: si Djukic dubtava entre ell i Javi Fuego, hui molts d'eixos dubtes s'hauran dissipat.

El gol de Ricardo Costa, de cap a falta botada per Banega, va introduir dubtes en l'equip sevillà, però les ocasions més clares foren per a aquest, millorat per l'entrada de Cedrick i Nosa, que no són els jugadors més hàbils del seu equip, però durant una estona han dut de cap als nostres defenses. Fins el final, uns quants còrners més, uns quants errors a l'hora de fer passades senzilles a càrrec de gent de què és tan poc típic cometre eixos errors com Sergio Canales, i una prolongació de la incredulitat i la decepció per l'espectacle vist. 

Un espectable ben poc encoratjador -el VCF compta les seues eixides per ridículs- per encarar la visita del Sevilla d'Unai Emery, que, tot i els resultats negatius, ha donat una imatge millor que la del nostre València enguany (tret d'algunes fases davant del Barça a Mestalla). Pellegrino deu estar recordant les semblances entre l'inici de lliga passada i la d'aquesta. Esperem que l'equip reaccione. Djukic també ho deu esperar.