L'empat hauria fet justícia

Foto Levante-EMV

El d'ahir va ser un d'eixos partits que l'aficionat valencianista viu com una mena de muntanya russa d'emocions. Darrere l'expectació i els nervis previs al xiulit inicial de l’àrbitre, aviat apareix la preocupació i de seguida la decepció. El Barça venia de jugar quatre partits exigents en quinze dies, dos d'ells contra l'Atleti de Madrid que li va posar molt, molt difícil la Supercopa d'Espanya. A més, la pressió dels xicots de Simeone és de les dures, de les exigents, la qual cosa feia pensar que els catalans venien justetets de benzina a Mestalla. Doncs prompte va quedar clar que segur que estarien cansats però, ai!, no se'ls notava gens. El Barça va començar a dominar l'encontre sense esforç aparent. El València ballava sardanes, tangos, bossa nova, inclús jotes manxegues quan era el de Fuentealbilla el qui distribuïa la pilota. Tant de ballar i encara no havia caigut el minut onze quan Lionel Messi va fer el primer.

Els xicots de Djukic ni sabien ni podien treure la pilota des de darrere. Llançar-la llarga era donar-li tot l'avantatge als defenses i el migcampistes barcelonistes. Li pilota no li durava als de Mestalla, que perdien balons en benefici d'un Messi -diuen que en baixa forma- que posava les pulsacions dels respectable més enllà dels límits saludables. Quan els valencianistes intentaren acostar-se amb una miqueta de perill, donant-li esperances al públic, vingué el segon gol, també de Messi. El Barça manava, dominava de forma immisericorde el València i l'estat ànim dels aficionats començava a ser el de les grans desfetes. A la grada alguns, els pessimistes, rememoraven el 3-6 o el 0-5 del Madrid de no fa tant de temps. 

Amb el 0-2 molts pensàvem que el millor era que l’àrbitre xiulara el descans. Tant i més quan ja en la recta final, vingué el tercer. Un funeral, un soterrar de tercera anava a ser el temps de descans. La banda de música de Rocafort ja preparava una marxa fúnebre quan aparegué dues vegades en dos minuts l'amic Hèlder Postiga. Dos gols com a dos sols. El primer preciós, una volea de gran categoria; el segon, un remat després d'un corner llançat per Banega. 

I allò que semblava un soterrar en dia de pluja i vent va convertir-se en el somni d'una remuntada èpica. 

El segon període va ser molt distint. Els optimistes diran que el València li jugà de tu a tu al Barça i demostrà que n'hi ha equip i que allò de Cornellà-El Prat va ser un accident. Els pessimistes sostindran que el Barça es va deixar anar, que s’acontentà en controlar el partit i que, així i tot no va eixamplar la diferència de gols per algunes parades excel·lents de Diego Alves i per que don Lionel Messi va perdonar algunes oportunitats que no les falla ni en els entrenaments.

Sigam optimistes. Volem ser-ho. N'hi ha molta faena que fer, però n'hi ha equip, n'hi ha jugadors amb qualitat i n'hi ha un entrenador que sap de futbol i que parla de futbol quan li pregunten els periodistes. No és tan simpàtic com Claudio Ranieri, que era la repera de graciós i bona onda però que mai contestava les preguntes tècniques. Djukic fa la impressió que ho té clar. Cal fer més fàcils les coses. Cal moure més ràpidament la pilota, cal ser més verticals, cal assegurar les pilotes en el centre del camp que en perdre-les et deixen en porreta i, sobre tot, cada jugador ha de guanyar-se el lloc a Paterna i als partits oficials. 

Certament el segon temps va ser un altre partit. És per això que hem dit que un empat hauria fet justícia. No va poder ser. Els darrers quinze minuts al Barça se li van fer llargs. Això i haver-li fet dos gols en tres minuts no està a l'abast de qualsevol. El millor equip del món -el dentista de Caparrós- va passar ahir per Mestalla i tot i que va vèncer no va aconseguir humiliar ni el València ni la seua afició. 

No està mal, tant i més vist allò vist en la primera mitja hora de joc. La muntanya russa d'emocions va acabar, doncs, amb allò de "fotuts i arrimats al marge, però contents". 

Un comentari sociofutbolístic per a finalitzar. ¿Començar el partit insultant l'equip contrari i la seua regió de procedència és propi d'una afició com la del València? Allò que vol el president, pel que fa al fair play de l'equip, -un objectiu magnífic i encomiable- ¿és compatible amb eixa forma d'animar-lo? Les Penyes no tindrien alguna cosa a dir?