El VCF és un equipet sense autoestima ni vergonya, una cuadrilla que irrita i desconcerta Mestalla.

Foto Levante-EMV

Crisi, crisi, crisi!!! Alarma, alarma, alarma!!! Què està passant en el Valencia CF?

Quatre partits amb quatre derrotes consecutives. Dotze gols en contra, tres en cada partit (i això amb dos grans porters, diu tothom), i només quatre a favor. Tres partits fent el ridícul (Espanyol, Betis i Swansea) i un altre maquillat pels dos gols de Postiga amb el Barça.

Irritació màxima en les graderies de Mestalla, però encara més gran el desconcert. Què està passant? Com és possible? Cada equip que enfronta al VCF fa -segons reconeixen després els seus entrenadors (Aguirre, Mel, Laudrup)- un partit d'excel.lència, mentre que els de Djukic fan un ridícul darrere un altre, cada vegada més vergonyós.

N'hi ha desconcert, incredulitat i urgències entre els aficionats valencianistes. El VCF no és un equip. No, no ho és. És un grup de joves, alguns amb molt de bombo i plateret, amb aspiracions de marxar a clubs amb més fanalets de colors que el Valencia, i d'altres més modestos, que en aquests moments podrien perdre, perfectament, amb qualsevol equipet de segona divisió. Pel que es veu sobre la gespa de Mestalla, el Valencia actual és un grupetto deprimit, desganat, sense idees, sense aire als pulmons, sense orgull, incapaç d'alçar un gat pel rabo; tot i que siga un gat gal·lès que no hauria ni de poder somniar en vèncer en Mestalla.

La defensa del Valencia, contràriament a allò que presagiàvem per a un equip dirigit per Djukic, és un quartet de novícies que tremolen davant qualsevol davanter o migcampista mitjanament atrevit que se'ls hi pose en el camí. Però, no tot és la defensa. El VCF és un equip que juga igual perdent per un, que per dos, que per tres; ja siga a casa o fora d'ella. És un equipet sense autoestima ni vergonya torera, es un grup de professionals que transmeten la impressió de que el mateix els fa realitzar la seua faena bé, que mal o regular.

No paga la pensa insistir en els balons perduts, en la quasi impossibilitat de treure la pilota des de raere, en els passes que van a l'adversari, en la facilitat amb la qual els contraris entren per les bandes, pel carril del 8, pel carril del 10, buscant l'esquena dels centrals o desafiant-los en carrera. No, ja no es tracta de fer una anàlisi futbolística.

És l'hora de la psiquiatria o de la Guàrdia Civil. O ací ha entrat al vestuari algun virus que ha afectat el cervell dels jugadors provocant-los no sols una pèrdua de capacitats mentals bàsiques i, en paral.lel, una depressió col.lectiva inassequible als fàrmacs euforitzants; o es que cal presentar denuncia per frau contra tota la quadrilla en el jutjat corresponent.

I què dir del cos tècnic i de la presidència? Doncs la Secretaria Tècnica està també inclosa en el dubte dels aficionats: patologia mental o denúncia davant la Justícia. I, clar, la pregunta: Què estan fent per a resoldre la situació?

Miroslav Djukic és un entrenador solvent, seriós i compromés amb els colors del Club. Seria un error monumental culpabilitzar-lo i prescindir dels seus serveis. Potser ha comés errors greus, però no és el responsable del que està passant. No obstant això, alguna cosa, algunes coses, haurà de decidir i executar. El crèdit també se li pot acabar a d'ell.

Amadeo Salvo va arribar com a l'home del punt i a banda, com el factòtum d'una nova època de recuperació de glòries passades, tot i la difícil situació financera de l'entitat. De moment, tret de la negociació per la venda de Soldado, la resta ha sigut pompa i circumstàncies. Què està fent per a resoldre la situació?

La bronca d'avui ha sigut monumental. Però és que el partit ens ha fet vergonya. Un mitja taula gal·lès no pot vindre a Mestalla a humiliar la parròquia que paga religiosament els seus seients a la graderia. El diumenge tindrem al Sevilla d'Emery. Si els andalusos tornen a humiliar al club i als seguidors valencianistes, si el VCF no ix al camp a morir si fa falta per la victòria, aleshores el projecte Salvo tindrà els dies comptats.