Així, sí.

Foto Levante-emv

Després d'un inici de temporada pitjor que el de l'any passat (Pellegrino deuria estar a punt de demandar la directiva del club per discriminació en el seu comiat), el València necessitava una catarsi, un partit que signifiqués un punt d'inflexió en la més que erràtica trajectòria del que duguem de campionat. Els periodistes ja preguntaren a Djukic si temia pel seu lloc de treball, es filtraren rumors de possibles substituts... I en eixes que arribà anit el Sevilla, que venia de fer un molt bon partit al Camp Nou, necessitat de punts i amb Unai Emery al front, i van ser els andalusos, veïns dels nostres botxins de diumenge passat, els qui van patir una derrota dolorosa.

El futbol és un esport injust, ja ho hem dit una i mil vegades, però en general, qui més interès hi posa sol endur-se els tres punts. Després de la monumental esbroncada del partit de dijous passat sembla que els jugadors van recordar aquesta màxima, i encara que haguèrem empatat, o fins i tot perdut, creguem que la reacció del públic (o almenys la nostra, com a part d'eixe col·lectiu) hauria estat similar a la que s'acabà produint.

El resultat va ser de 3 a 1, però la diferència amb els partits anteriors del VCF no és tant la victòria en si com l'actitud. Anit, els valencianistes no foren aquella colla de joves que corregué d'un lloc a un altre del Benito Villamarín (per exemple) més per escenificar un esforç estèril que per merèixer la victòria, sinó que van córrer i van pressionar tots com un, ansiosament, amb un objectiu clar: posar més ganes i intensitat que el contrari en cada jugada. 

Com a noms propis, podem destacar a Jonas, tal volta no dels més participatius en el nostre atac, però sí determinant quan ha hagut de ser-ho, marcant dos gols importantíssims; a Ever Banega, que ha trencat la seua sèrie de partits dolents amb dues premisses: intentar tocar, quan siga possible, de primeres, i no voler driblar a tres contraris en cada jugada; a Javi Fuego, que encara que no faça cap passada de més de 15 metres, sempre està ben col·locat, recupera un nombre extraordinari de balons i fa una cosa que és molt d'agraïr: passar el baló, si pot ser en un toc, al company més proper; i sobretot a Fede, que va estar prou bé en la primera part (assistència de gol inclosa) però excel·lent en la segona, correguent la banda dreta com si l'hi anara la vida, regatejant quan calia, lluitant de forma impensable donada la seua inexperiència en primera divisió i, en definitiva, sent un maldecap per als defenses sevillistes. 

Joao Pereira, Guardado, Mathieu i d'altres també han millorat el nivell mostra fins ara, i en general, tots han fet un partit més que correcte (destacable també el gol de Víctor Ruiz, un jugador que necessita més autoestima per donar el millor de si, tot i els seus defectes), però, insistim, encara que les coses podien haver eixit millor o pitjor, allò essencial no va ser el resultat, sinó l'actitud mostrada. Així, sí. F.A.