Una victòria (de les cinc que fan falta) tranquil.la i contundent.

Diuen els que saben que si el València guanya els darrers cinc partits que resten de la temporada, la classificació per a la Champions caurà pel seu pes. És possible perquè la Reial Societat té un calendari més complicat que el VCF (veurem que passa dilluns a Getafe) i perquè el Màlaga va perdre ahir amb el Granada. 

El partit davant l'Osasuna va ser un d'aquells partits que els aficionats gaudeixen amb tranquil.litat. D'altres encontres són d'infart per la incertesa del resultat, perquè els darrers minuts són a vida o mort. Al d'ahir fou, (ja era hora!), un dels que van ser ben treballats pels xicots valencianistes: dos gols en la primera part, dos en la segona, i poca perillositat dels navarresos a l'àrea defensada per Vicent Guaita que va estar brillant en l'única pilota del partit compromesa per als seus colors. En altres ocasions, corners i faltes laterals, la defensa atxicà bé i quan el de Torrent va haver d'eixir per alt ho va fer amb seguretat. 

La vesprada, o per dir-ho millor, l'hora del partit era de les que demanen militància. [Fins a quan aquesta dictadura odiosa de la televisió?], però Mestalla estava ple. Calor i un sol de justícia per a tots menys per als privilegiats de tribuna, moltes gorres i el personal lleuger de roba. L'Equip recompensà  els militants de la causa valencianista amb un joc i un resultat dels que agraden. Tranquil.litat i calma són dues paraules que no apareixen amb freqüència en relació amb el VCF, ja siga quan es parla de l'equip de professionals del futbol, ja siga quan es parla de la Institució. 

Els problemes econòmics són els que venen dels deutes adquirits en les èpoques en que bufàvem en caldo gelat i Europa ens envejava, o això ens contaven. Els estira i arronsa de la Fundació, el Club, Bankia, la Generalitat e tutti quantti són suficientment forts com per a desestabilitzar a qualsevol, i ahí està el VCF exposat al malvent de tant d'actor participant. Sempre estem en un ai! per si ens executen els avals o si ens reclamen el deute; per si tal o qual patum es fa o no amb la presidència de l'Entitat; per si el conseller Ciscar dóna o no la vènia per a fer no-se-sap-exactament-què.  

És per això que el partit contra Osasuna va ser una mena d'oasi, un massatge anti estrès. Amb més del 60 per cent de possessió de pilota però bona part d'ella en camp dels adversaris (i no com altres vegades que l'estadística ens enganya), amb set dispars a porta i quatre gols, amb bona cosa de recuperació de pilotes,  amb seguretat defensiva (els de rereguarda no van ser massa exigits pels osasunistes, que tot s'ha de dir), amb un centre del camp amb jerarquia i classe, i amb els homes d'atac amb la baioneta calada, el respectable s'ho va passar d'allò més bé i no va necessitar ni ansiolítics ni assistència cardiològica, tan freqüent durant el que portem de temporada. 

Dos gols excel.lents de Soldado i Ricardo Costa, fent els dos allò que saben fer: aprofitar un rebuig del porter i rematar amb senyorio una pilota centrada pel Tino Costa; un altre de llançament magistral de Banega (ai, aquest xicot, si ell volguera...); i, finalment, un darrer marcat de penalty amb seguretat per O Detonador. Quatre gols i tres punts a la butxaca. 

Ara a pensar en Vallecas i en com plantar-li cara als madrilenys que, una altra cosa potser no, però apreten de valent al seu singular estadi. Ne queden quatre finals. Anem a per la pròxima. Estem jugant-nos vint milions d'euros, el to be or not to be de la temporada pròxima i... potser alguna cosa més.