Anoeta, el València es va allunyar anit -potser definitivament-, de la meta que el club necessita assolir. No és una hipèrbole afirmar que ahir cada una de les tres pèrdues de baló en atac ens va costar 7 milions d'euros. Avui estem molt més lluny que ahir de l'objectiu que cada dia que passa, cada fet que esdevé al voltant del club, és més necessari per intentar mantenir la seua viabilitat: la classificació per a la Champions League.
La Reial Societat va aconseguir un marcador excessivament ample, però comprensible per dues qüestions: per un costat, la seua extraordinària habilitat per al contracolp, ja demostrada al llarg de tota la temporada -la qual cosa hauria d'haver fet tenir més cura d'eixe aspecte, certament- i l'exhibició d'un davanter, Agirretxe, que ho va fer bé pràcticament tot.
El València va fer, en realitat, un bon partit. Va dominar la major part del xoc, va tenir ocasions, i podria haver-se dut els tres punts sense que ningú es sorprengués. El primer gol va ser del València, en un molt bon remat de cap de Soldado (més enxufat en la primera part que en la segona) a centrada de Cissokho. Però, en un còrner que la Reial va treure en curt, la defensa valencianista es desorganitzà i permeté un remat també molt bo d'Íñigo Martínez.
Potser va ser clau el fet que l'àrbitre no expulsés Claudio Bravo a meitat de la primera part, encara que també és cert que en la segona Cissokho va cometre un penal tan clamorós com ridícul que tampoc fou xiulat; ambdues són errades molt importants per part del col·legiat, i haurien canviat el curs del partit, sens dubte. Ara bé, no deuríem centrar-nos en l'àrbitre per explicar esta derrota davant d'un equip que, reconeguem-ho, està fent una temporada magnífica.
La segona part començà amb una Reial Societat molt accelerada, que posà en problemes el València, però poc a poc els nostres van recuperar de nou el seu millor joc, el control del partit. Ara bé, potser això ens perjudicà. Perquè no fou sinó per la pressió del València sobre la porteria donostiarra, que l'equip txuri urdin va poder fer ús de les seues rapidíssimes eixides a la contra. Així, el segon gol va venir precedit d'una centrada del València que originà uns quants rebuigs, però el baló arribà a Agirretxe, que amb una classe excepcional, li'l va deixar de cara al Chory Castro, que també al primer toc, va obrir a la banda al mateix Agirretxe, ja desmarcat. Efectivament, és una jugada que tenen automatitzada. La passada a l'espai, de nou, d'Agirretxe al Chory i el costum de Diego Alves de penjar-se sota els pals durant tot el partit van fer la resta, completant un contracolp que haurien pogut protagonitzar els mateixos Cristiano i Benzema.
El tercer gol va procedir d'un altre contracolp, que esta vegada no ens va agafar tan desprevinguts, però en el què Carlos Vela va aprofitar que tots els defenses valencianistes cobrien sengles davanters per obrir a Xabi Prieto, la centrada del qual rematà Agirretxe. Anoeta estava eufòrica quan Piatti (del qui, una vegada més, es poden comptar les intervencions encertades) va fer un bon xut, i el rebuig de Bravo el va rematar Jonas. Els nervis i la història recent del València pel que fa a gols en els últims minuts, ocuparen les ments dels aficionats de la Reial. No obstant això, una nova pèrdua de baló va possibilitar que Agirretxe es plantara sol davant Diego Alves, es vestira de Messi i alçara el cuir per damunt del porter, posant fi a un partit que, ara mateix, sembla definitiu pel que fa a la classificació final.
Comparar este partit amb el de la primera volta a Mestalla ens pot fer estar orgullosos, però queden cinc partits per acabar la temporada i la Reial té cinc punts més que el València. I això sense comptar amb el Màlaga (de qui esperem que els seus problemes amb la UEFA els deixen fora de la lluita per places europees) ni el Betis (que, si guanya, es posa a dos punts del València). Té molt mala pinta, però és més fàcil confiar en este equip que en el de la primera part de la temporada. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada