Colp d'autoritat, pujada d'autoestima, satisfacció a la grada. Una gran nit del València.

Caldrà buscar als arxius una victòria com la d'ahir, que no són freqüents. No sols pel 5-1 final. Ni pel 4-1 del descans, ni tan sols per haver fet quatre gols en sis minuts a un equip que era fins anit el segon menys golejat de la Lliga, amb un porter que optava al Trofeu Zamora. Caldrà buscar-la i no serà fàcil trobar en època recent un partit tan redó com el que el València va jugar a Mestalla, particularment durant la primera part. Va jugar bé d'aquella manera que fa pensar als aficionats que jugar bé al futbol és molt fàcil, que jugar de manera harmoniosa, conjuntada, buscant sempre la resposta més senzilla, és allò més normal del món.

Però és que, a més a més, anit el València va jugar amb intensitat, amb fam de pilota, mossegant el contrari, apretant-lo, ofegant-lo, no deixant-lo jugar. Tret del gol de Baptista al minut quasi 47 de la primera part, els homes de davant del Màlaga no van existir sobre el camp. Ni Isco (xiulat cada cop que tocava la pilota), ni Joaquín, ni Baptista, ni Saviola (no li faria falta ni dutxar-se), van saber per on bufava el vendaval dels blanc i negres.

Compromís, tensió, generositat en l'esforç i verticalitat van ser les armes dels valencians per a desarborar els andalusos. Pellegrini no va saber ni resoldre la superioritat valencianista al mig del camp, ni va saber com parar les incursions dels laterals de Valverde (que li guanyà clarament la partida tàctica). Infatigable Pereira, que va deixar Isco en evidència, i extraordinari Cissokho durant tot el partit i molt especialment en la jugada del segon gol: va córrer tota la seua banda, deixà arrere dos contraris, un darrere de l'altre, alçà el cap i posà una pilota dins l'àrea a la que no arribà Jonas però sí Soldado, que afusellà Caballero.

Matrícula d'honor per a Banega, un Von Karajan del futbol quan a l'home li arriba la inspiració, la motivació, el desig d'agradar, o el que siga. Excel.lent Parejo, cada dia més segur. Una reverència a Albelda, tota una assegurança de vida per a la defensa valencianista. Molt bé els dos centrals, Rami i Mathieu, sobris, sense floritures, contundents. Creatiu i brillant Canales, malauradament lesionat. El seu substitut, Feghouli es va guanyar també el jornal. Un poc apagat, tal vegada, Jonas, però jugant bé sense baló, i reconfortant l'aparició del pistoler Soldado: dos golets a la butxaca. Va ser un mal de cap constant per als dos potents centrals dels andalusos. Bernat en vuit minuts intentà un parell d'internades i Víctor, que va eixir per Albelda, no va desentonar en els vint minuts que va estar al camp. El porter, Diego Alves potser hauria d'haver pogut fer alguna cosa més en la falta que significà el gol de Baptista, però en la segona part va fer-ne dos paradons de molt de mèrit. Excel.lent, llavors, la nota final de l'equip.

Un colp d'autoritat en aquest primer match ball. Una pujada d'autoestima i de confiança que ajudarà a afrontar la segona etapa pirenaica: Donostia, on la Reial Societat ens esperarà la setmana vinent. Caldrà guanyar als bascos, sí o sí, pel civil o pel militar. Si el València li juga a la Reial com ho ha fet avui davant el Màlaga, apostem perquè els nostres tornaran amb els tres punts.

Avui no ha jugat ni la Fundació, ni Bankia, ni Llorente, ni el Govern del Partit Popular, ni el conseller Ciscar estava a la banqueta. Els jugadors, els professionals, han fet el que tenien que fer: jugar al futbol, aïllar-se, tal i com els hi havia demanat Valverde. I els homes ho van aconseguir.

El que fan els equips grans quan toca és pegar un cop de puny en la taula. El València ho va fer ahir, però caldrà pegar-ne un altre. Eixe serà la setmana pròxima. Hauríem de tornar-los als de Donostia el disgust que ens van donar quan passaren aquesta temporada per Mestalla.