Falta fe, falta orgull, falta remat, falta ser un equip gran

Aquest València no funciona. De vegades sembla que potser sí, però amb reiterada freqüència la realitat és tossuda i ens fa evident que no. 

Un equip gran no colpeja amb duresa a un altre més modest més enllà del minut 90, tot posant-se per davant amb un immerescut 2-3, per a deixar-se empatar quasi en el 94 després d'una treta del porter, el toc suau d'Stuani qui habilita Sergio García, el qual, amb un Víctor Ruiz de comparsa, afusella Guaita. I si això li ha passat al València és perquè és un equip que no estarà en Champions la temporada pròxima. I no estarà perquè no ho mereixerà. 

La setmana passada va ser una trapelleria de Joao Pereira i la confusió de l’àrbitre la que ens permeté quedar-nos amb els tres punts front al Valladolid, a casa nostra. Avui l'Espanyol ha estat millor, ha jugat més, ha generat més perill (tres possibles penaltys, un com a poc claríssim dels nostres, s'ha menjat l’àrbitre). Ens ha cedit la pilota, com ja fan molts equips, sabedors que no mosseguem, per tal d'acaçar-nos a la contra. Sí, tenim molta possessió, però ens val de poc. De vegades fa la impressió que volem jugar com el Barça o com Espanya, però no ho som.

L'Espanyol de Barcelona va jugar ahir amb més ambició, amb més força, amb més ganes, i va generar molt més perill que el VCF. Vam tardar  a saber de què jugava Wakaso, un malson durant tot el partit. Ens ha fet un gol i n'ha donat un altre, i ho ha fet per posar-li ràbia, ganes, força i empenta. A un  home de la talla de Joao Pereira l'ha convertit en un juvenil en la jugada del primer gol. I en la del segon, els homes avançats dels catalans han comprovat gràcies a d'ell fins on és de dèbil la nostra defensa. 

És cert que vam fer tres gols. Excel.lents, a més a més. Però no va ser prou per a tombar un equip que aspira a poc més que a romandre en Primera Divisió. I nosaltres, que aspiràvem a jugar-nos la Lliga en els pròxims dos partits, front al Màlaga i la Reial Societat, ja no depenem de nosaltres. Esperem els resultats de la resta de la jornada, per veure si ensopeguen; perquè en cas contrari, el futur és blau fosc quasi negre. 

El clima del Club, les intrigues de Palau, les interferències polítiques partidàries, les dificultats financeres, el mal rotllo que es respira a l'Avinguda de Suècia i a Micer Mascó no anuncien res de bo. La premsa parla i conta que un, dos, tres, quatre, cinc jugadors ja han demanat els seus representants que els hi busquen la faena lluny de Mestalla. La Fundació per un costat, Bankia per un altre, el PP de la Generalitat que avui diu blanc i demà negre... L'oratge per la rodalia de l'Entitat, del Club, és roïn: de mar grossa a molt grossa. 

I és impossible que això no perjudique o, si més no, afecte els qui salten al camp a jugar un partit vital, com el d'ahir, com tots els que resten de temporada (mentre n'hi haurà vida, n'hi haurà esperança). Haurien d'eixir decidits a imposar la seua classe, la seua vàlua, dins del camp. Però, per tal de fer-ho s'ha de tindre més fe i més orgull. S'ha de sentir que es milita en un equip ben gran. Ara per ara, per la temporada que portem, la realitat és ben llunyana.