Jonas evita el desastre

Hi ha dies en què buscar culpables d'un mal resultat és molt complicat. En partits com, per exemple, diumenge passat, és difícil trobar un responsable de no haver aconseguit la victòria, perquè tant les coses ben fetes com els errors no són atribuïbles sinó a tots. Hi ha d'altres, en canvi, en què sembla que hi haja una competició a veure qui pot fer les coses més malament per a l'equip; en estos casos, la dificultat resideix no ja en trobar un responsable, sinó més aviat en destriar aquells qui, d'entre un grapat de persones que han intentat ensorrar l'equip, han fet més "mèrits" per erigir-se en autèntics i únics causants d'un encontre fallit. Anit, a Mestalla i front al Valladolid, fou d'esta classe de dies.

Antecedents necessaris: el València va ser millor que el Valladolid en la primera part, i tot i algunes clares ocasions, només fou capaç de marcar un gol en un còrner un tant confús; en la segona, aparegué la tan temuda com freqüent pájara valencianista, però a partir dels set o vuit minuts, començàrem a crear perill de nou; així, fins que pitaren un penal (semblà clar) que significà l'expulsió d'un central castellà; penal i expulsió; Soldado fallà el penal, i després d'un parell d'ocasions en els minuts següents, el Valladolid es va fer amb el partit amb una tàctica revolucionària: córrer més que el rival. Valga un exemple: Manucho, un davanter que té a veure amb Zlatan Ibrahimovic poc més que la seua alçada, va dur de cap, ell sol, a tota la defensa i part del mig del camp del València. I així, correguent més, estant ben col·locats i fent les coses amb un mínim de sentit, el Valladolid es va fer amb el partit i arribà a empatar. 

En un llistat de candidats a "Responsable del ridícul", ocuparia un dels primers llocs Sofiane Feghouli, sens dubte. Dir que va fer un partit dolent és quedar-se curt. Va córrer quan no havia de córrer i descansar quan havia de baixar a ajudar en defensa, no va ser capaç de fer cap regat ni centrada dignes d'eixos noms, va tendir a anar cap al centre, descuidant la seua banda i causant una acumulació excessiva en l'àrea en les fases en què el Valladolid estava més còmode defensant-se de les inofensives centrades dels nostres. 
Però no podem ometre altres candidats:
-Soldado, del qual només es pot dir que provocà el penal i que no va fer gairebé res més. O sí, va fer una cosa més: fallar el penal. 
-Tino Costa, qui va fer una exhibició tan espectacular de la seua capacitat física com de la seua incapacitat per donar joc, amb passades de cinquanta metres... a un atacant de menys estatura que el defensa que l'acosava, o amb eixes retencions de baló que acaben amb pèrdues inexplicables (o, millor dit, per desgràcia, explicables)
-Parejo, que en la segona part va diluir-se fins compensar negativament el bon paper que havia fet fins aleshores. 
-Ever Banega, qui, tot i estar només deu minuts al terreny de joc, va errar un nombre extraordinari de passades (i això que jugàvem amb un més: així és, aprofitant els espais amb la seua visió de joc). 
-Guardado, que va fer el mateix que sempre: córrer prou, no descuidar la defensa (per això juga) i no fer res més de profit (les pujades del mexicà fins la línia de fons, acabades amb una innòcua passada enrere o amb una centrada amb menys perill que si l'hagués fet un xiquet de cinc anys són una constant).
-Ernesto Valverde, que no va saber gestionar la marxa del partit amb els canvis quan, una vegada més, un equip amb deu jugadors ens donava problemes, igual que el Betis en Falles. 
-Per últim, però no per això menys important, Manolo Llorente, que amb la seua dimissió ha fet que l'afició manque d'un referent extra-esportiu per criticar, i ja no puga fer altra cosa que criticar els jugadors (cosa que, per una banda, ja feia abans, i per altra, no està injustificada, com s'acaba de veure). 

Així, amb eixos factors la cosa no donava per tenir massa esperances; el quart lloc, després de la victòria de la Reial Societat, estava caiguent per la borda, i el València no va tindre cap ocasió clara després del gol visitant. No obstant això, Jonas (que, si bé no es pot dir que jugara anit el seu millor partit i va estar indecís en l'àrea en un parell d'ocasions, sens dubte va ser dels millors) va posar-se el tratge de Nelson Haedo i va fer un gran gol de cap en l'última jugada del partit a centrada de Jonathan Viera -l'única cosa que va fer bé el canari fou eixa centrada, però ja li ha de servir per quedar exclós de l'ominós elenc-. 

Jonas ens permeté continuar somniant amb un objectiu, el de la Champions League, que, si fora per partits com el d'anit, ni tan sols mereixeríem. F.A.