Al Calderón es va veure un partit de cara i creu per al València, i ja en van uns quants. L'equip que anit capitanejava Ricardo Costa va fer una primera part que podríem titlar d'extraordinària, dominant un partit difícil i en unes circumstancies no massa favorables (absència de Soldado; defensa, una vegada més, amb baixes; titularitat d'un Piatti que per cada jugada encertada en fa cinc dolentes; rival amb una trajectòria com a local immaculada fins fa dues setmanes, etc.), i en la segona part, com en altres jornades havia ocorregut al primer període, es va mostrar incapaç, no ja de desplegar un joc mínimament eficaç, sinó pràcticament de donar dues passades seguides. De l'Atlètic de Madrid es pot dir el contrari: una primera part pèsima i una bona segona meitat (sobretot els primers vint-i-cinc minuts). El resultat, així, sembla just. L'Atlètic de Madrid tenia una idea clara: deixar dominar el València, furtar-li el baló i matar-lo al contracolp; i així, es col·locà, ben ordenat, al seu terreny, esperant l'errada dels Parejo, Tino Costa, Banega, o Mathieu (no podem culpar els matalafers, perquè solen fer-ne unes quantes, d'errades). Però li van faltar dues coses, principalment: pressió en l'atac i presència al mig del camp. Ambició. El gol de Jonas arribà prompte, en una jugada un tant afortunada en què el davanter, una vegada més, prou encertat, s'aprofità de la falta de contundència de Miranda. Ara bé, encara no ens acabàvem de creure el haver-nos posat per davant en el marcador quan Falcao ha fet l'empat, aprofitant una altra errada, esta vegada de Guardado, en intentar tirar el fora de joc.
Fins eixe moment (minut 6) una de les dues jugades encertades de Piatti en tot el partit, en furtar un baló a Godín que per poc no pugué rematar Valdez, i poc més.
A partir dels gols, en canvi, vam veure un repàs del València com feia temps que no veíem. Control absolut del joc, recuperacions de baló constants, ocasions de gol, còrners continus, faltes, fruit de la impotència, de l'Atlètic. Parejo va ser, de nou, el més encertat dels migcampistes del València, i vam saber fer patir de valent al jove lateral dret de l'Atleti, del qual podríem dir que estava més nerviós que el mateix Parejo fa sis mesos. Vam poder marcar en un gran xut de Piatti (efectivament, la seua segona bona jugada) i en el consegüent rebuig rematat per Jonas, però el més destacable va ser la continuïtat en el domini, les passades, la tranquil·litat en moure el baló d'un lloc a un altre, acabant, la major part de les vegades, en l'àrea contrària.
En la segona part, en canvi, l'Atlètic de Madrid va eixir sabedor de quin havia estat el seu error, i el València ho va notar. Si comptàrem els balons recuperats pels homes del Cholo en el camp valencianista en els minuts 50 a 80, veuríem el perquè del canvi de dominador del joc; i és que els primers trenta minuts del València en la segona part van ser detestables. No obstant això, tampoc ens van fer ocasions massa clares. Un parell de jugades de Diego Costa, una sèrie de còrners que potser van ser una mica més perillosos que els del València en la primera part (sobretot un que acabà amb un possible penal per mà de Jonas) van ser suficients perquè Valverde reaccionara posant a Cissokho per Valdez. Podria pensar-se que era una forma de renunciar a la victòria, però des d'eixe moment el València va patir molt menys, i aconseguí acostar-se a la porteria de Courtois. L'entrada de Canales per Ever no donà l'èxit esperat, perquè el càntabre estigué molt més dispers que altres nits.
El xiulit de l'àrbitre ens va deixar un regust agre, perquè el València havia estat més dominador en la primera part que l'Atlètic en la segona, però també dolçor, en la reflexió posterior, perquè abans del partit teníem pocs motius per esperar treure un bon resultat del Vicente Calderón, i perquè el futbol desplegat en la primera part compensava amb escreix el que es va veure després del descans. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada