El València ha fet avui a Vallecas un pas important per a aconseguir la quarta
plaça per a la Champions. Li ha posat pressió a la Reial Societat, i no sols
pels tres punts aconseguits sinó perquè -potent- ha passat per damunt dels xicots de
Paco Jémez. Un bon partit, sí senyor. Amb un VCF sòlid en defensa, superior
sense discussió en el centre del camp i mortal dalt, davant la porteria
contrària. A més, el València d'avui ha tornat a evidenciar que els seus homes
tenen ganes de jugar i, també, ganes de guanyar.
S'ha de dir que aquestes dues afirmacions no hem pogut fer-les en molts dels partits que hem vist enguany, tant a Mestalla com davant la televisió. No és el cas de plorar per la llet que en altres partits es va vessar (contra el Rayo mateix a Mestalla, durant la primera volta), però ara lamentem no dependre dels nostres encerts exclusivament. Caldrà que els de Donostia fallen ara; que els entre el pànic, el vertigen d'altura, l'horror de veure com el València pot acaçar-los només tinguen un error com el de la setmana anterior a Getafe.
Avui l'equip ha estat bé; més que bé. S'ha fet fort arrere, sòlid, i ha mossegat l'eixida de baló dels vallecans. Albelda ha estat un mariscal de camp (ah mare, si el trobarem a faltar!), que talla pilotes, que ordena, que tranquil.litza, que distribueix inclús, i ho fa amb jerarquia, amb senyoriu. Sí, senyor, una icona del valencianisme al que dóna gust veure sobre la gespa.
Guaita n'ha tingut poca, de faena. Alguna ocasió compromesa, però l'ha salvat amb excel.lent. La defensa sòbria, com ha de ser. Guardado més còmode d'interior que de lateral, però és normal. Feghouli més enxufat, a bon nivell; i Banega un mal de cap per als madrilenys. Dalt, Soldado, a lo seu, que és marcar gols (ja ne porta vint-i-dos); un altre de penalty, magníficament llançat.
I Piatti? Ah rebotons!, el xicot necessita un tractament de xoc d'autoestima i confiança. Dóna faena als defenses, pressiona, és ràpid i compromés amb la causa, però... si l'encerta, l’endevina. L'únic lunar del València a Vallecas és que el 0-4 hauria d'haver estat el resultat al descans, atesa la quantitat d'ocasions que els de Valverde han pogut marcar-li al Rayo. I en bona part de les errades Piatti ha estat, digam-ho així, trompellot. Quan havia de disparar passava, i quan havia de passar ha disparat... mal. No sabem si al cos tècnic n'hi ha psicòleg, però a l'argentinet no li vindria mal un parell de sessions setmanals de teràpia.
L'altra cara de la moneda és Valdez. Segur que la ratio gols/minuts jugats ha de ser magnífica. És una pena que quan ix d'inici no tinga la contundència de la que fa alardó quan entra de refresc. Però, així i tot, és un jugador al que paga la pena tindre com a amic i no com a contrari.
Valverde, sembla, ha aconseguit conjuntar l'equip i donar-li ordre, solidesa i pau. Tres virtuts de les que la Entitat no va sobrada. El Txingurri és l'antítesi de Emery, que no parava de gesticular i de donar instruccions a crits des del primer minut, com si fera un parell de setmanes que no parlava amb els seus jugadors. El míster actual és un home que sembla sintonitzar amb aquella sentència d'Héctor Cúper: Silenci, treball i sort.
Les dues primeres estan acreditades. Veurem si el Granada fa alguna cosa més a Donostia que menjar-se uns pinxos i, en qualsevol cas, el València a pensar ja en Getafe. L'objectiu dels quinze punts va bé: de moment portem sis de sis. I l'equip, cal dir-ho clar, inspira confiança.
S'ha de dir que aquestes dues afirmacions no hem pogut fer-les en molts dels partits que hem vist enguany, tant a Mestalla com davant la televisió. No és el cas de plorar per la llet que en altres partits es va vessar (contra el Rayo mateix a Mestalla, durant la primera volta), però ara lamentem no dependre dels nostres encerts exclusivament. Caldrà que els de Donostia fallen ara; que els entre el pànic, el vertigen d'altura, l'horror de veure com el València pot acaçar-los només tinguen un error com el de la setmana anterior a Getafe.
Avui l'equip ha estat bé; més que bé. S'ha fet fort arrere, sòlid, i ha mossegat l'eixida de baló dels vallecans. Albelda ha estat un mariscal de camp (ah mare, si el trobarem a faltar!), que talla pilotes, que ordena, que tranquil.litza, que distribueix inclús, i ho fa amb jerarquia, amb senyoriu. Sí, senyor, una icona del valencianisme al que dóna gust veure sobre la gespa.
Guaita n'ha tingut poca, de faena. Alguna ocasió compromesa, però l'ha salvat amb excel.lent. La defensa sòbria, com ha de ser. Guardado més còmode d'interior que de lateral, però és normal. Feghouli més enxufat, a bon nivell; i Banega un mal de cap per als madrilenys. Dalt, Soldado, a lo seu, que és marcar gols (ja ne porta vint-i-dos); un altre de penalty, magníficament llançat.
I Piatti? Ah rebotons!, el xicot necessita un tractament de xoc d'autoestima i confiança. Dóna faena als defenses, pressiona, és ràpid i compromés amb la causa, però... si l'encerta, l’endevina. L'únic lunar del València a Vallecas és que el 0-4 hauria d'haver estat el resultat al descans, atesa la quantitat d'ocasions que els de Valverde han pogut marcar-li al Rayo. I en bona part de les errades Piatti ha estat, digam-ho així, trompellot. Quan havia de disparar passava, i quan havia de passar ha disparat... mal. No sabem si al cos tècnic n'hi ha psicòleg, però a l'argentinet no li vindria mal un parell de sessions setmanals de teràpia.
L'altra cara de la moneda és Valdez. Segur que la ratio gols/minuts jugats ha de ser magnífica. És una pena que quan ix d'inici no tinga la contundència de la que fa alardó quan entra de refresc. Però, així i tot, és un jugador al que paga la pena tindre com a amic i no com a contrari.
Valverde, sembla, ha aconseguit conjuntar l'equip i donar-li ordre, solidesa i pau. Tres virtuts de les que la Entitat no va sobrada. El Txingurri és l'antítesi de Emery, que no parava de gesticular i de donar instruccions a crits des del primer minut, com si fera un parell de setmanes que no parlava amb els seus jugadors. El míster actual és un home que sembla sintonitzar amb aquella sentència d'Héctor Cúper: Silenci, treball i sort.
Les dues primeres estan acreditades. Veurem si el Granada fa alguna cosa més a Donostia que menjar-se uns pinxos i, en qualsevol cas, el València a pensar ja en Getafe. L'objectiu dels quinze punts va bé: de moment portem sis de sis. I l'equip, cal dir-ho clar, inspira confiança.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada