Un gran València li parla de tu al Barça

Si ahir el València haguera perdut davant el Barça, el públic hauria acomiadat l'equip amb una forta ovació. Per una raó: perquè anit els jugadors valencianistes es van deixar la pell al camp. És l'única forma de jugar-li al Barça: jugar al 120 o el 130 per cent de les teues possibilitats. I és que això és el primer que demana Mestalla, professionalitat i compromís, córrer amb generositat, posar la cama amb valentia, disputar  el baló amb intensitat, estar concentrats en defensa. 

Molt probablement el València CF va disputar contra l'equip català el millor partit del que portem de temporada i, contràriament al que passà contra el Real Madrid, Valverde i els seus homes van eixir reforçats de la partida. Guaita en la porteria dóna tranquil.litat al respectable i, sembla, també als jugadors. Alves és un bon porter, sens dubte, però està bastant generalitzada l'opinió de que si un dia cau el travesser, l'agarrarà baix. La defensa va completar un bon partit, potser amb un únic error: l'acció defensiva de Joao Pereira que significà el penalty i l'empat. Tret d'això, tant el portugués com Cissokhó van treballar bé pels laterals del camp; mentre que els dos centrals, Rami i Costa van estar coordinats i potents en la difícil faena de tancar les portes a les pilotes interiors i a les parets fulgurants que llueixen els barcelonistes habitualment. De fet, Messi va tindre una actuació inferior a la mitjana de les seues, i això no va ser per què l'argentí no tinguera ganes de jugar, sinó perquè l'actuació defensiva del VCF va ser excel.lent.

Bé el centre del camp, generós l'esforç que van desplegar en la pressió de l'eixida de baló del Barça -al qual li van disputar la possessió de la pilota, cosa notable i atrevida-, i molt bones les actuacions de Guardado i el jove Bernat -a cama canviada, per cert- que va eixir a l'onze titular. Víctor Ruiz jugant d'Albelda, amb Banega i Tino Costa buidant-se en defensa i atac sobre l'Alt Estat Major del Barça al mig del camp: Xavi, Busquets i el sempre extraordinari Iniesta. Davant, Soldado va ser un perill constant per als homes de darrere de Roura, i sols una supèrbia actuació de Valdés li va impedir sucar ahir a Mestalla. Dels tres canvis que Valverde va realitzar per donar-li aire a l'equip, només Canales va aportar bon futbol i perill sobre l'àrea del Barça. Piatti, que va substituit a Bernat, en cap moment va estar a l'altura del canterà i malbaratà un parell d'atacs dels de Mestalla. Cosa pareguda podem dir d'O Detonador, que fa estona, sembla, passa per hores baixes. 

El públic de Mestalla va reconéixer la classe de dos adversaris: Xavi i Puyol. Al primer l'ovacionà en ser substituït i al segon en entrar al camp. Especial va ser l'acollida al Guaje Villa, que va desaprofitar una de les més clares ocasions del Barça en rematar massa creuat un excel.lent servei des del lateral de Dani Alves. Jordi Alba, incomprensiblement, va ser xiulat per una part del públic; i és que a Mestalla hi ha qui te fràgil la memòria i, a més a més, fa la impressió que té dificultats per entendre que el xicot defensa ara la samarreta blaugrana amb la mateixa intensitat que abans defensava la nostra.  Orgullosos hauríem d'estar de que el que alguns en diuen millor lateral esquerre d'Europa s'haja fet futbolista a casa nostra. 

Conclusió: el d'ahir va ser un partit apassionant, jugat de tu a tu. El València va pujant lentament a la classificació, acostant-se a eixa Champions 2013-2014 que el Club necessita assolir per raons que van més enllà del prestigi esportiu. A veure si a Vigo continuem sumant el pròxim partit.