Com ja hem dit, el Celta va ser millor una part del partit; en particular, entre els minuts 15 i 40 de la primera meitat. Impulsat per dos errors de Rami, l'equip gallec va començar a crear perill i a tenir ocasions. Havíem començat dominant, però sense arribar a porteria, i Krohn-Dehli, Orellana i Iago Aspas van tenir més protagonisme del que deuríem haver permés. Ara bé, Rami, en l'última jugada de la primera part (premonició?) pugué marcar amb un remat de cap ben poc ortodox que s'estavellà al pal.
En la segona part el partit va canviar. El domini, fins aleshores estèril, del València començà a posar en problemes, cada vegada més, a la defensa viguesa. Llàstima que eixa tàctica de no tirar a porta i utilitzar les parets per entrar fins l'àrea menuda tinga tan poc èxit (cosa comprensible, no obstant això, quan els intervinents són gent tan veloç com Banega o Jonas; Bernat, mentre, estirant els quàdriceps a la banda, amb cara de circumstàncies), i llàstima que el linier s'enganyés en unes quantes ocasions (sembla que allò de "si el fora de joc és dubtós, cal no xiular-lo" és una llegenda urbana), perquè el resultat podia haver estat més ample.
En qualsevol cas, de la mà del, en la nostra opinió, millor Banega en mesos, el València mereixia guanyar el partit; sembla que l'argentí pateix la que podríem denominar síndrome Miguel Brito: després d'una eixida de to, el seu rendiment puja, com demanant perdó (i en este cas, sense armes ni atropellaments previs, hem de celebrar-ho!). Encara que el canvi de Valdez va ser massa tardà, el paraguaià marcà a gran centrada, després d'una gran jugada, de Joao Pereira. Sembla que la freqüència amb què Valdez fa gol és inversament proporcional als minuts que juga, així que tal volta el canvi no fou tardà, sinó oportú.
Era l'última jugada del partit, i el goig ens va embargar a tots durant tota la vesprada i part de la nit, cosa que, segurament, no hauria passat si el gol hagués arribat al minut vint. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada