Victòries èpiques i victòries honroses.

Les victòries èpiques són una de les grans satisfaccions que el futbol proporciona als qui seguim a un equip al llarg dels anys, independentment de si guanya o perd, de si queda tercer o nové en la lliga, de si fitxen a aquest o aquell jugador, de si ve aquest entrenador. Em resulta difícil definir clarament el que és una victòria èpica, però sí que puc assenyalar característiques que hi solen concórrer: jugar millor que el rival, tenir moltes ocasions de gol, remuntar un resultat advers, tractar-se de partits disputats contra equips que a priori són superiors, sobreposar-se a expulsions en el propi equip abans de fer-se amb els tres punts, i sobretot, marcar gols en els últims minuts (la qual cosa origina en l’aficionat un èxtasi que poques coses igualen). Tots els valencianistes que la gaudiren recordaran una victòria al Nou Camp, amb el Burrito Ortega marcant el gol que consumava la victòria definitiva del València per 3 a 4, després d’haver anat perdent per tres a zero. Jo recorde una remuntada en Mestalla contra un Saragossa en què Savo Milosevic destacava com un dels millors davanters de la lliga (i hi destacà en aquell partit, sens dubte), en el qual un gol del Kily González -no estic del tot segur, però jo diria que fou ell- ens permeté guanyar, accedint a competicions europees: era l’última jornada de d’aquella temporada. Són dos exemples, però n’hi ha molts més; cadascú, és clar, recordarà d’altres. Ara bé, ahir vaig assegurar-me del que ja sospitava: encara que es done eixe factor, generalment determinant, dels gols en els últims minuts, podem estar davant del que en comptes d’una victòria èpica és un espectacle prou lamentable. Ahir, el València empatava a un contra l’Espanyol quan s’aproximava el minut noranta. Havia estat un partit roïn (però roïn, roïn, d’eixos que em fan pensar que ho hauria passat millor a casa mirant Cine de Barrio), en què el resultat era just –de fet, si algun dels dos equips mereixia guanyar, era l’Espanyol-, i el València acabà guanyant amb un error arbitral clamorós.
El que s’havia vist al terreny de joc: vint minuts de joc acceptable del València en què els errors de la defensa contrària permeteren les ocasions més importants; en una d’elles arribà el gol de Jonathan Viera. A partir d’ací, el València pràcticament es limità a jugar balons en llarg, i l’Espanyol, poc a poc, toc a toc, anà fent-se el dominador; el seu gol arribà abans del descans, en un remat tan estrany com efectiu. A la segona part, més del mateix. Dos tirs del València en 40 minuts, i l’Espanyol dominant, però sense fer tampoc res extraordinari: ja ho he dit, un partit roïn. I en això que arribà el minut huitanta-sis de joc. L’àrbitre xiulà penal per mans inexistents. Els jugadors de l’Espanyol anaren a menjar-se’l, i dos foren expulsats. Soldado no perdonà, però l’Espanyol encara tingué temps de fer una possessió de baló més serena que les del València, tot i tenir dos jugadors menys. Quan acabà el partit, l’equip no anà al centre del camp a rebre el reconeixement de l’afició: poc positiu hi havia a reconèixer.

Dos anys enrere, Mata marcà un gol a l’Espanyol en clar fora de joc que donà la victòria al seu equip; però en aquella ocasió, almenys, el València havia fet un partit digne i estava amb un jugador menys. Fa uns anys, l’Espanyol també va perdre a Mestalla amb un gol en el descompte de Zigic. El partit havia estat discret, però en eixa ocasió el factor del gol postrer va ser suficient per transformar en especial una victòria per la mínima. I és que, en definitiva, no hi ha prou amb un gol en els últims minuts perquè una victòria siga èpica. Aquestes dues victòries, crec, foren merescudes, foren honroses. La d’ahir no, sinó que fou una victòria trista: no ja per l’error arbitral (que també), sinó per la imatge donada pel València davant del penúltim equip de la classificació, patètica per moments. F.A.