Contra l'Espanyol: torna-li la trompa al xic. Cal posar firmes a la tropa?

Soldado va a llançar el penalty de la victòria

Roda i volta una vegada més a Mestalla. Què li passa a aquest equip? Ni amb Emery, ni pel que sembla amb Pellegrino, aquest València dels nostres dolors és capaç de donar-nos una nit tranquil.la i plàcida de futbol. Vull dir d'emoció però sense angoixa.

Una vegada més, l'equip sembla que va a menjar-se al contrari durant els primers quinze minuts. Estic sentit per una oïda els comentaristes de la ràdio, gent entesa com Subirats, i explica que el València és molt superior a l'Espanyol. Els comentaristes, menys ponderats, més hooligans quan les coses van bé, diuen coses del tipus avui farem una golejada, el València entra per la defensa barcelonina como un ganivet en la mantega. S'encadenen les ocasions de gol una darrera un altra. I, clar, finalment, Viera entra pel carril del 10 i amb una bona resolució envia la pilota al fons de la xarxa de l'Espanyol.

Arran d'això, el València comença a especular, a guardar forces? A pensar en el Bayern? A desitjar que el rellotge avance i anar-se'n a la dutxa? Mentre això passa, els contraris s'en venen amunt, comencen a apretar. Ja ho vam escriure fa uns dies respecte del partit a Valladolid. Venen els dubtes als nostres, el tremolor de cames, la feblesa davant les pilotes compromeses i les disputades. L'Espanyol com altre dia l'Atleti, l'Ahtelic, el Celta, el Depor, el Llevant, el Betis, el Mallorca... comencen a creure en ells, se'n adonen que estem tremolant; la grada està en un ai; els canvis no arriben, ens busquen les bandes i l'esquena dels centrals... i arriba el gol contrari.

Psicòlegs, fa falta un equip de psicòlegs per a sotmetre a teràpia a aquest equip. No és normal allò que els hi passa.

Ja l'hem cagada, Martorell! A patir toquen. El rellotge avança. El mig del camp es perd en toques horitzontals i cessions arrere als centrals, i aquests a Alves, que no és precisament un prodigi amb els peus. Banega -ara al camp- no troba la clau que obriga el pany, Soldado no rep pilotes, Jonas -tan sutil i resolutiu com lent com un jubiliat- sembla desfondat. Barragan no recupera la posició i sembla que ningú ni li fa la cobertura.

Total, que el respectable comença a mirar el rellotge, a penedir-se de no haver-se quedat a casa tot i que manté l'espurna del record de la victòria in extremis contra el Bilbao. I la flauta torna a xiular. Al límit dels límits, un penalty més que discutible vist davant nostre, que xiula el linier. Soldado marca.

Ens anem a casa contents per la victòria, però sols per això. I comentem, ai, mare, que ens farà el Bayern dimarts pròxim? Ens pendrem un tranquil.litzant abans d'anar a Mestalla.

Algú els hauria de dir els jugadors que els partits duren 90 minuts, i que amb un gol no es prou per guanyar en la major part d'ocasions. I que tenen dret a relaxar-se, pero en la dutxa o en sa casa; no mentre milers de persones estem al camp per a que ens donen un espectacle pel que paguem religiosament fins al darrer euro.  I a eixe algú li'n diuen Mauricio. N'hi ha un altre, i li'n diuen Manolo, que cobra una pasta que ha d'incloure el posar firmes a la tropa.