El Cholo, Mestalla i les revenges particulars.

   Actualment, quan a Mestalla es guarda un minut de silenci abans de començar un partit, sona una música solemne mentre la gent es comporta amb el respecte reclamat per l’speaker. No fa molt de temps, però, el silenci “era silenci”, no es sentia res: ni música, ni gent parlar per telèfon, ni “mira mentre et faig una foto amb l’I-phone”, ni res. Potser una de les raons de posar música fou el que passà una nit de dissabte en la segona meitat dels anys 90 en què vingué l’Atlètic de Madrid. En aquell equip jugava un migcampista expeditiu i amb molt de caràcter, de qui s’enrecordà un aficionat durant el minut de silenci: “¡Simeone, cornudo!”, cridà. Ressonà en tot l’estadi. No recorde com acabà el partit, però aquell crit se’m quedà gravat.

Passaren els anys i encontres mítics entre el València i l’Atlètic de Madrid, però la temporada passada este equip visità Mestalla amb Simeone com a entrenador per disputar la tornada de les semifinals de l’Europa League. No cal que comentem el partit d’anada, sens dubte el pitjor partit de la temporada del València, però convé recordar que, si bé injustament, aconseguírem un resultat molt positiu en relació amb el que s’havia vist al terreny de joc, un quatre a dos: n’hi havia prou amb guanyar dos a zero per passar a la final.

   Els aficionats valencianistes omplírem l’estadi de gom a gom, confiats en viure una d’eixes grans nits que de tant en tant ens regala el futbol. Per a desgràcia del nostre equip, el conjunt de Simeone donà una lliçò de l’estil de joc que, a grans trets, havia caracteritzat el València d’anys enrere, basat en una tàctica i un sacrifici defensius extraordinaris que feia que marcar-li un gol fora dificilíssim: sovint n’hi havia prou amb fer un gol en la primera part per poder donar el partit per guanyat.

   L’Atlètic va fer un partit seriós i sense massa floritures, però en cap moment se’l notà incòmode; tot i que Mestalla i el València empentaren, la defensa de l’equip rival no va patir, tret d’una miqueta a l’inici del partit. A banda d’això, algunes internades de Jordi Alba, alguna bona idea de Canales (abans de lesionar-se, lamentablement, per segona vegada en la temporada) i poc més. El gol d’Adrián, espectacular, fou el colp de gràcia. “L’Atlètic ens ha guanyat amb l’únic estil que ens ha donat títols en els últims anys!”, vaig lamentar. (Nota: no compte la copa del Rei amb Koeman; eixe equip no tenia estil, tenia jugadors que guanyaren alguns pocs partits, i donà la casualitat que uns quants d’ells foren en eixa competició). Eixint de Mestalla desconsolat se’m va ocórrer, en una connexió d’idees un tant extravagant, que Simeone s’havia venjat: la meua ment perversa l’imaginava pensant “Valencianistas, ¿quién es el cornudo ahora?”.

   Fa un parell de setmanes, tornà l’Atlètic a Mestalla, amb Simeone convertit en l’entrenador més recolzat de la lliga espanyola després dels títols europeus d’enguany (inclosa la Lliga Europa), colíder de la lliga sense haver perdut cap partit en tota la temporada i amb Falcao desbancant a Cristiano i a Messi en la classificació de golejadors. El València, per la seua banda, ja sabem com arribà al xoc: un equip en formació, sense gairebé cap idea clara, amb partits roïns com pocs -a Munich, al Ciutat de València, a Son Moix-, d’altres més dignes -al Santiago Bernabéu, a Mestalla contra el Saragossa o contra el Deportivo- i algunes honroses excepcions -a Bielorrúsia, per exemple-; una trajectòria molt irregular, en definitiva.

   Aquella nit, contra tot pronòstic (o almenys contra els meus temors), el València guanyà, crec que merescudament, l’Atlètic de Madrid. No pense que el València fera millor futbol que el rival, però sí demostrà una solidesa defensiva, un mig del camp seriós i una davantera encertada; factors que, quan es donen en un mateix partit, fan a l'equip que els reuneix mereixedor de la victòria, encara que el rival tinga un 10 per cent més el baló o el toque amb més criteri. L’Atlètic va protagonitzar una successió de còrners que pareixia no acabar mai, però només creà perill en ocasions comptadíssimes. La victòria tingué mèrit, sobretot, per com arribava cada equip a l’encontre. Des d’aleshores, el València ha experimentat una lleugera millora que ha de començar a consolidar dissabte contra l’Espanyol,

   Aquella nit, el València demostrà que pot jugar com ho feia en èpoques d’èxits no tan llunyans, sobretot en partits contra rivals forts, en què és difícil controlar jugadors de gran qualitat. S’havien tornat a canviar els papers contra l’Atlètic de Madrid pel que fa al joc, a l’agressivitat i al sacrifici, i jo vaig recordar aquella anècdota de finals dels anys noranta, i vaig aconseguir la meua revenja particular front a Simeone per la derrota de l’any passat. 
F.A.