Festa sorpresa

   Tot semblava estar en contra de que els aficionats del València se n’anàrem contents a casa després de la jornada de Champions. Tot excepte la nit que feia (després d’una setmana de pluges, a les vuit de la vesprada els termòmetres marcaven més de vint graus) i el resultat entre el Bate Borisov i el Lille, que ens donava la classificació matemàtica(encara que, de fet, això podia anar en contra de veure un bon espectacle, ja que només estava en joc la primera plaça del grup). La resta pintava malament: el València venia de fer un partit fosc contra l’Espanyol, i avisat de la feresa del Bayern, no només per la seua condició de subcampió vigent de la competició, també pel partit d’anada d’esta fase de grups en què el millor va ser el resultat, curt per al Bayern.

El lateral del Bayern vola després de l'entrada de Barragán

   I no només eren temors infundats, sinó que, per com comença el partit, tot feia pensar el pitjor: el Bayern dominava, entrava per les bandes, Ribéry ens tenia a tots poregosos, les jugades acabaven amb perill i el València a penes aconseguia fer tres passades seguides (no diguem ja ocasions de gol). El trivot no funcionava: Banega estava massa avançat i no tocava bola, Parejo, segurament pel poc afecte que li té Mestalla, no s’oferia, i Tino Costa no apareixia. Per acabar-ho d’adobar, Barragán, un lateral a qui no tinc precisament per un jugador agressiu, presentava una marxa preocupant: una targeta groga en els primers minuts, i quasi vuitanta minuts d’haver d’aguantar a Ribéry. En efecte, Barragán respongué a les pitjors expectatives i va ser expulsat, però amb tres sorpreses: el moment -massa prompte-, el jugador que va patir la falta -no va ser Ribéry, sinó Alaba- i la sanció -roja directa, justa, tot i que ja tenia una groga.

   Fou Helenio Herrera qui va dir que es juga millor amb deu que amb onze, i deixant de banda que és una màxima d’aquell a qui castellà se’l titla de ventajista (“si guanye, tindré més mèrit; si perd, ningú em culparà”), i que potser la utilitzara com a justificació per al seu catenaccio, el més important és que és poc freqüent que es transforme en realitat. Per això és extraordinari el que vam veure anit.

   Va ser pràcticament automàtic. Feghouli va passar a ocupar el lateral dret mentre Víctor Ruiz escalfava, però el canvi (pressumiblement per Parejo) es va ajornar, davant la millora del joc. Soldado caigué un poc a banda dreta, i també va assumir més protagonisme. Però el més important, Banega va haver d’endarrerir la seua posició, va assumir més protagonisme i, per fi el trivot va començar a funcionar. Parejo es va veure obligat a participar, i va oferir una mostra del millor que li he vist fer fins ara (en efecte, no massa coses, però cal reconèixer-ho): les combinacions al primer toc amb la resta de migcampistes, en curt, per descongestionar, sempre donant avantatge al company per eixir amb el baló controlat. Tino Costa, per la seua banda, va fer un partit més que correcte, mantenint les virtuts que tots coneguem –esforç, potència, perill a baló parat- però sense els defectes que sovint presenta –un percentatge baix d’encert en les passades, pèrdues de baló inexplicables, intents de regateig en circumstàncies inadequades, etc. I així, el València augmentà en possessió de baló, i, atacant en onades, va acostar-se a l’àrea contrària per primera vegada.

   

   Com acabà la primera part, començà la segona. El València tenia cada vegada un joc amb més sentit: res de “bombeja, Agustinet!”, sinó toc en curt, recolzaments per eixir amb el baló jugant, obertures a banda, laterals doblant els respectius extrems, jugades de perill. En defensa, molt bé: tots ajudant, tots tornant a defendre, tots ben col·locats. El Bayern tenia superioritat i creà ocasions, però no ens agafà desprevinguts en cap moment: encara que llançà un baló al pal, pràcticament només causà perill amb centrades i jugades a baló parat. En canvi el València sí va aconseguir deixar Soldado davant del porter, i tot i l’errada, Mestalla s’animà: podíem guanyar.

   Quan millor jugava el València arribà el gol, una gran jugada de Feghouli, encara que entrà de rebot. No obstant això, el Heynckes va fer eixir de la banqueta a Mario Gómez, anava a per totes perquè Mandzukic ja havia entrat. I quan Mestalla estava a punt de deixar-se endur per l'eufòria, d’una jugada per la banda dreta, amb una centrada per baix, i precisament de la marca de Feghouli (Müller), arribà el gol de l’empat. Des d’eixe moment al final, poca cosa: por quan atacava el Bayern, il·lusió quan el València tenia el baló. Donades les circumstàncies la victòria del València no hauria estat excessiva, però tampoc va saber a poc l’empat en un gran partit, i els aficionats així ho reconeguérem.

Tino Costa i Soldado celebren el gol amb Feghouli

   Esment a banda mereix Feghouli. Encara que el gol de Müller va arribar en una lleugera distracció seua (comprensible, ell no és un defensor) va fer un partit espectacular: ni tan sols puc aventurar-me a dir el nombre d’esprints que va fer, ocupà pràcticament ell sol la banda dreta (amb ajudes esporàdiques), per culpa seua Ribéry quasi no tingué cap protagonisme i guanyà pràcticament tots els un contra un en atac que tingué al llarg del partit. El gol va culminar el que ja era un partit que el consolida com el jugador més valuós que tenim ara mateix. Llàstima que això, en estes èpoques en què viu el València, signifique que no li queda massa temps ací: haurem de gaudir d’ell mentre puguem.

   En resum, una mostra més que el València, quan vol, quan li posa ganes, quan trau el coratge que tots recordem d’èpoques anteriors (quan es lleva la por de fer el ridícul per no donar el que tots esperem davant un rival inferior, potser?), pot fer grans coses. El problema és que no sol “voler”.

F.A.