Eixir de Mestalla amb la consciència de valencians reforçada

Crec que no passàvem tan bona estona a Mestalla des de fa mesos. I no vam ser nosaltres quatre a soles. L'aficció estava allò que se'n diu a per totes amb l'equip. I és que s'hi van donar dues raons fonamentals: la primera; que en front teniem tot un Bayern Munchen, amb totes les seues figures conegudes i admirades; la segona, que allí estava el València CF plantant-li cara, apretant-los, atacant-los sense descans, amunt i avall, deixant-se la pell en cada jugada, sense transmetre conformisme, ni conservadurisme tot i estar durant massa temps amb un home menys sobre la gespa. I l'aficció va arribar a sentir-se orgullosa dels seus colors com feia molt de temps.

És veritat que Barragan, el xicot, va actuar com un juvenil sense experiència. Però, els companys li van respondre deixant-se les cames i els pulmons al camp. Que li pregunte a Feghouli els kilòmetres que va fer per suplir la seua tonteria impròpia d'un professional. L'autoexpulsió va ser l'única nota negativa de la nit.

No obstant, inclús d'això ens oblidarem durant més dels seixanta minuts que jugarem amb deu. Però, si fins i tot arribarem a posar-nos pel davant en el marcador!!! Cert és que el Bayern empatà, i segurament el resultat va fer justícia. Allò que importa, tanmateix, és que com a públic vam eixir de Mestalla contents, pel joc i per la classificació, però per damunt de tot per l'orgull d'haver jugat un partit com a equip gran entre els grans d'Europa. I això els homes del Bayern ho van apuntar a la seua memòria.

I és que podem suportar empatar o pedre un partit, i alhora eixir satisfets i amb la cara ben alta del camp. El que no podem acceptar és  pedre o empatar, inclús vèncer, sense haver-nos guanyat el jornal i el respecte de l'aficció. Això és allò que els jugadors que que es posen la samarreta de VCF han d'entendre: que ens ajuntem al vell Mestalla a gaudir del joc de l'equip de futbol que és part de la nostra pròpia consciència com a valencians.