Tornaren els fantasmes a Mestalla en la primer jornada de la Lliga, els de la temporada passada, tan fastigosos ells. De nou errors no forçats, de nou pèrdues de baló incomprensibles, de nou manca de la picardia mínima pròpia de professionals, de nou falta de punteria en atac, de nou determinant l’absència de Parejo.
El València juga com juga, és a dir juga a cedir terreny i pilota al contrari, a estar ben posat sobre el camp, amb les dues línies de quatre homes ben definides, i amb les dues puntes per davant. El contracop és la seua forma predilecta de fer mal als contraris, amb velocitat i amb bona connexió entre els homes d’atac. Si a això afegim una bona consistència defensiva i un porter confiable i resolutiu, el resultat és un equip que –en teoria, si més no- ha de resultar una esquadra potent.
Tanmateix, ahir aquest plantejament va provocar problemes ja coneguts. Costa molt de marcar un gol. Molt. Massa. Ahir el València hauria pogut acabar la partida amb un contundent 3-0 i no hauria passat res. En canvi, va empatar a un gol, en el minut 100 de partit [conseqüència dels 5 minuts que els del VAR havien estat fumant-se un puro], després que Gameiro llançarà als núvols un penalty a favor, que Coquelin –que havia estat superb, per cert- fera un penalty en contra absurd, i que Oyarzabal no el desaprofitara batent Cillesen amb molta classe.
La Reial Societat va pivotar sobre la solvència de Moyà sota els pals, la batuta de Illarramendi, que és qui mou el seu equip, incrustant-se entre els centrals quan defensen i incorporant-se a la línia de tres quarts quan els bascos ataquen, i l’astúcia i la classe d’Oyarzabal.
El València, al seu tomb, va acusar la falta de Parejo i de Gayà, tot i que la dupla Kondogbia-Coquelin van fer un bon partit, amb personalitat i amb potència i compromís. La defensa va ser sòlida, però amb despistes o imprecisions en moments clau del partit, destacant la faena de Waas, que inclús va fer-se càrrec del lateral esquerre quan Jaume Costa va haver de retirar-se per lesió. El jove canterà, per cert, va acusar els nervis lògics del debut a Mestalla.
Guedes va ser l’habitual: evidencia qui és i quant que val i, alhora, perd pilotes que semblen fàcils i s’entesta en fer la cosa més complicada del que convindria. Soler, més regular, va fer un partit correcte, com Rodrigo, tot i la setmana moguda que havia patit. Gameiro va fer un gran gol en saber ubicar-se dins l’àrea [5 minuts va tardar el VAR en donar-ne validesa!!!], i fallà incomprensiblement un penalty en el minut 96 quan hauria deixat els tres punts a Mestalla. Eixos punts que tanta falta fan i tant s’enyoren en els moments decisius de la competició.
Mestalla era una festa a les 19.00, tot i el sol de justícia; tot i les cues mai no vistes per a accedir al camp [què va passar?]; tot i la megafonia millorada però amb un speaker que no sap ni en què parla ni què diu, i que no aprofita ni per a una disco-mòbil d’estiu. El camp de gom a gom, amb una afició maltractada pel propietari, que podria pensar en els diners, sí, però sense perdre’ns el respecte als aficionats. Això va ser ahir el vell Mestalla, una festa que acabà amb els aficionats amb cara de bobos.
Conclusió: un partit que s’hauria d’haver guanyat, dos punts que van volar davant els ulls atònits de tothom, i uns fantasmes que, com els vells rockers, sempre tornen a Mestalla.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada