5/06/2018

El València jugarà la Champions, tot i caure justament a Vila-real.

Foto Levante-EMV
Ho va dir Marcelino a la roda de premsa posterior al partit amb els groguets, i té tota la raó: el resultat d’ahir no pot embrutar la temporada. De cap manera. El València, després de la derrota del Betis a Sant Mamés, havia certificat que la temporada vinent jugarà la més important competició internacional del món: la Champions League.

Eixa presència europea és la que li correspon a l’equip de Mestalla, per la seua història i per la ciutat a la que representa. Per tant, l’afició valencianista té avui motius per a sentir-se orgullosa del seu equip. Després de dues temporades ben amargues, després de tants errors en la direcció de l’entitat, el València ha tornat a l’elit europea. Alegria i color, doncs.

Si no es pot discutir de cap manera la merescuda quarta plaça en la classificació, per darrere de tres equips que fa anys manen en la competició espanyola, tampoc s’ha d’amagar que és urgent reforçar l’equip amb urgència. El Vila-real va tornar a demostrar anit a l’Estadi de la Ceràmica el que ja hem dit amb anterioritat: al València se li està fent massa llarga la competició. Només ha aconseguit un punt dels nou disputats en els darrers tres partits.

El matalàs aconseguit abans és el que fa que les derrotes davant el Getafe i el Vila-real i l’empat front a l’Eibar no tinguen les conseqüències dolentes que haurien pogut provocar. La plantilla és curta i no resistirà jugar tres competicions, tant i més si no es fitxen jugadors de qualitat contrastada tant en defensa com en atac.

Els xicots de Javier Calleja van vèncer amb justícia en el partit d’ahir. El València va eixir molt bé al camp, i el partit va ser elèctric en moltes fases de la primera part. Els groguets percutien pels costats, amb Cheryshev i Castillejo, un home d’aspecte fràgil que enganya i que es poderós en la conducció de la pilota a gran velocitat. El rus, home conegut, li va donar la nit a Vezo. És cosa sabuda que el lateral dret del València és una porta d’entrada per a qualsevol equip contrari, i els de Marcelino van patir de nou.

Els blanc i negres van anar de més a menys, i el gol a falta de cinc minuts per al final va ser una conseqüència esperada del que era la intensitat grogueta i l’asfixia dels de Mestalla. Una falta lateral va ser rematada de manera imparable per Mario Gaspar, lliure de marca efectiva, a una pilota servida per Trigueros, un home que va fer-se amb la manilla del seu equip i va distribuir pilotes a dreta i esquerra per a que Castillejos i Cheryshev pels costats i Raba i Baca pel centre amenaçaren de forma permanent a Neto, qui va fer parades de molt de mèrit i no va poder fer res amb el gol.

Parejo i Kondogbia lluitaren pel centre del camp, però sols en una part del primer període amb èxit. Soler entrava per la dreta amb solvència, però Guedes tenia una mala nit per l’esquerra. Mina i Rodrigo van tindre una bona actuació durant el primer període, però van anar apagant-se segons passaven els minuts de la segona part. De fet, tots dos van tindre l’oportunitat de batre Asenjo, però el porter vila-realenc va fer dues excel.lents parades. Cal destacar la que va realitzar al magnífic remat de Rodrigo, de volea segons venia a una pilota servida per Mina.

Els canvis de Marcelino no van tindre efecte. Ferran bé, com sempre amb els minuts dels que disposa, Pereira a penes va poder fer res i Vietto, ai, absolutament nul. Alguna cosa li passa a aquest xicot, però el ben cert és que no sols no aporta, sinó que resta. Mentrimentres, Zaza cansant-se de calfar a la banda i, segurament, pensant en aprofitat les possibilitats que tinga per a abandonar el València.

Queden dos partits dels que esperem que canvie la dinàmica, i acabem la temporada amb l’alegria de tornar a Europa per la porta gran. Esperem que això siga així i que des dels despatxos es treballe amb intensitat i encert per reforçar una plantilla que, com hem pogut comprovar darrerament, és massa curta i necessitat incorporacions de qualitat europea.