El València es retroba, per fi, amb la victòria a Girona.

Foto Superdeporte

Feia més d’un mes que el València no sumava tres punts. Des que havia guanyat l’Espanyol, a primeries d’abril, havia anotat dos punts en empatar amb l’Eibar i el Celta, però havia caigut front al Barça, el Getafe i el Vila-real. Tot amb tot, la classificació per a jugar la Champions League ja estava assegurada i la visita a Montilivi semblava més un compromís fastigós que no una excursió interessant. El Girona, a més, ha quallat una excel·lent temporada, i és un equip, com va demostrar ahir, que troba la seua força en el compromís indiscutible dels seus homes. 

Havíem dit, dies arrere, que als de Mestalla se’ls estava fent massa llarg el final de temporada, assolit l’èxit d’estar l’any vinent a Europa. La decisió comprensible de Marcelino de donar entrada en l’onze inicial a jugadors que no són els titulars habituals podia fer sospitar que el partit anava a ser un tràmit, tret de per a aquells que han de reivindicar-se davant l’entrenador i el staff tècnic i, també, davant l’afició. 

Doncs així va ser. Jaume, Lato, Murillo, Maksimovic, Ferran i Vietto, van fer un molt bon partit. El d’Almenara va estar brillant sota els pals, va aturar dues pilotes que sonaven a gol dels catalans i va organitzar estupendament la seua defensa, jugant de mans amb encert i amb els peus quan la situació ho va exigir. Lato va buidar-se tot i que va patir de valent, especialment quan entrà el gegant Olunga [qui va rematar una pilota a la soca del pal esquerre de Jaume]. Murillo va fer una faena notable amb Vezo com a parella al centre de la defensa, i el servi Maskimovic va anar de menys a més, tancant per darrere de Carlos Soler, molt a gust aquest durant la vesprada al centre del camp i portant la manilla de l’equip. Ferran, a la gespa des de l’inici, va tornar a demostrar que és un pilar de confiança per a conformar l’equip que cal per a la temporada vinent. 

Capítol a banda mereix Lucho Vietto, un home que ha decebut a tothom des que va arribar, encetada la temporada. És cosa sabuda que Marcelino té confiança en ell, tot i que tret d’aquells tres gols del partit de Copa contra las Palmas ha penat per Mestalla per a desesperació de la parròquia. A aquestes pàgines hem criticat l’argentí tot el que hem cregut necessari, àdhuc hem arribat a dir que no podia ser que el xicot fora tan dolent, que alguna cosa li havia d’estar passant. Doncs bé, ahir a Girona l’home va fer un dels gols de la temporada, demostrant així que no és qualitat allò que li falta, que serà alguna altra cosa que ignorem. 

Ell mateix li va furtar una pilota en el cercle central a un home segur i poderós com Granell i va fer-se una cavalcada de més de trenta metres vertical cap a la porteria de Bono, tres atacants contra tres defensors, perquè l’argentí corria amb Zaza per un costat i Guedes per l’altre. En arribar a la frontal de l’àrea xutà sec i col·locat al pal esquerre defensat per Bono, i la pilota entrà de forma esplèndida. Hem de dir que si no hagués aconseguit marcar, en aquesta crònica l’hauríem posat a parir, perquè Guedes entrava lliure de marca per la seua esquerra. Però no, Vietto va explotar d’alegria, com qui es lleva un pes gran de damunt. També Marcelino va respirar fondo, segur. No sabem què passarà amb el xicot la temporada pròxima, però el gol d’ahir a Montilivi el recordarem per molt de temps. 

Finalment es van sumar els tres punts, i la classificació diu que el València ja ha arribat als 70. Qui ens ho hauria dit a l’agost de 2017. Ja no queda més que un partit per tancar l’exercici. Diumenge vinent, a Mestalla, davant el Depor, aquell adversari temible d’una altra època que tan poques simpaties generava a València. La pròxima temporada jugarà a Segona Divisió, i voldrà acomiadar-se d’un camp important com és Mestalla deixant bona imatge. Esperem que els de Marcelino també vulguen fer-ho, regalant-nos un partit de qualitat i amb gols. Jugadors, tècnics i afició ens mereixem que així siga.