Un València irritant cau a Mestalla davant el Getafe.

Foto Levante-EMV

Una vesprada-nit per a guardar en la memòria, particularment els responsables del Club, amb Peter Lim al front, però també els aficionats, que ahir van comprovar amb claredat quines són les importants limitacions d’un equip que, jugant sense caràcter, va perdre davant un Getafe que va ser superior.

La primera meitat de la partida va ser deplorable. També irritant. La parròquia de Mestalla va ser respectuosa i no va escridassar uns jugadors que, amb l’excepció de Gayà i Guedes, donaven la impressió d’estar treballant sense ganes. Particularment lamentable va ser l’actuació de Pereira i de Vietto, aquest darrer xiulat de forma explícita en ser substituït en el darrer terç del partit.

Les rotacions de Marcelino van ser un fiasco. De fet, podria dir-se que els blanc i negres van eixir amb dos jugadors menys. De fet, van ser 9 contra 11 del Getafe durant bona part de l'encontre. Un luxe excessiu, una barbaritat, es mire com es mire. Ni Vietto ni Pereira van fer altra cosa que provocar murmuris de desaprovació primer, i franca condemna després per part del respectable.

Els madrilenys van fer-se des del principi amb el control del partit, millor posicionats que els de Marcelino, més còmodes i amb un control quasi total del centre del camp. Es va fer de notar l’absència de Kondogbia molt particularment, i també la de Soler pel costat dret (fins que va entrar per a omplir el carril que no treballava Pereira), així com a Rodrigo o Mina en la demarcació de Vietto, un xicot que després de l’acomiadament que va rebre ahir està sentenciat: no té lloc al València.

Els de Mestalla van ser durant tota la primera part i la part de la segona prèvia al 0-2 tan insolvents com irritants. Els costava un món passar de la ratlla del mig del camp; el Getafe controlava la pilota i feia que el seu futbol resultés tan senzill com complicat i parsimoniós el del València. Una vegada més, la graderia va poder comprovar que el València no té canvi de ritme. Juga com sap jugar, i no n'hi ha Pla B. Però tampoc té ambició, orgull, ganes de connectar amb el públic, d’excitar-lo, de posar-lo al seu favor per a espantar els contraris. Un desastre.

Dos trets a porta, dos gols dels madrilenys. Ineficàcia dels centrals, i pobre aportació de Jaume, que no va aturar cap dels dos xuts de Remy. I l’equip sense reaccionar.

Sí que ho va fer Marcelino, qui va treure -d'una tacada- Soler, Rodrigo i Ferran Torres per Pereira, Vietto i un Maksimovic. Aquest darrer també completament desdibuixat, i distant de la imatge que ha donat en altres partits a l’hora de recuperar balons i marcar una línia clara de contenció dels rivals.

Amb el triple canvi l’escenari va canviar substancialment. El resultat pràctic va ser l’excel·lent gol de Rodrigo que tornava a posar el València en la partida. Va ser una simple il·lusió. Tot i que l’equip va oferir una altra imatge i va donar la impressió que volien arreglar el desastre de la primera part i canviar el marcador, aquest no va tornar a moure’s.

El València va estavellar-se contra els de blau, que van treure tot el repertori de gat vell que ja els hi coneixíem, i l’encontre va acabar sense cap altra notícia que l’expulsió amb roja directa de Parejo, per una suposada agressió al mig del camp.

Peter Lim va poder comprovar anit quin és l’estat de la esquadra valencianista. Ja li ho haurien dit, però quedà clar que falta plantilla, que sobren jugadors que no estan a l’altura i que caldrà invertir diners si no es vol transitar per un calvari la temporada vinent jugant tres competicions; una d’elles la Champions League.

Mentre això arriba, Marcelino hauria d’oblidar-se de les rotacions i jagar amb els millors amb els que conta, no siga que les setmanes que falten per a acabar la temporada es facen massa llargues. De moment, el proper partit a Vigo ha adquirit una altre nivell d’exigència, i cal que l'equip reaccione.