No estem per a descansos, cal que juguen els millors.

Foto Superdeporte

Molt haurà de millorar el joc del València si vol fer alguna cosa important en la Copa. De fet, no costa gaire imaginar què, si allò que els de Mestalla ofereixen és el que vam veure durant el primer temps del partit d’ahir, el viatge serà curt.

Anit, a l’Estadi Insular, els dirigits per Rubén Uría van oferir durant el primer temps una imatge paupèrrima es mire per on es mire. Tècnicament van ser superats pels canaris i, allò que resulta ja particularment dolorós, ho van ser quant a l’ambició, les ganes i l’orgull. És comprensible que els jugadors de Paco Jémez ixqueren ahir sobre excitats pel debut del temperamental tècnic i què, com és lògic, cap d’ells volgués exposar-se a les crítiques sempre agres del nou entrenador; però, allò que resulta més difícil d’encaixar és que, coneixedors d’aquesta situació, els blanc i negres aparegueren com a desmotivats, cansats i un punt intimidats per l’agressivitat i el bon joc dels contraris.

Rubén Uría es desesperava en la banda i Marcelino es menjaria els punys veient allò que tots els aficionats vam veure per la televisió: un equip canari que triangulava, desbordava, trenava jugades, es quedava sempre amb la pilota en qualsevol mà a mà, i uns valencians que a penes mantenien la pilota als peus, i permetien que Jonathan Viera i els seus companys controlaren completa i absolutament el partit. Mentre que la defensa valencianista aguantava, els homes de davant estaven quasi d’espectadors de la partida. Ni Nacho Gil, ni Pereira, ni encara menys Santi Mina o Zaza amenaçaven la porteria canària. Preocupant, una vegada més, l’actuació de Pereira; i molt lluny de la capacitat resolutiva dels primers mesos de la temporada la de Zaza i la de Mina.

El gol canari, resultat d’una bona combinació per la banda i un centre que ni els centrals ni Lato van aconseguir neutralitzar, va provocar que l’afició recordés que amb un únic gol havien tombat al València el Getafe, l’Eibar i el Vila-real, en tres dels darrers últims partits de 2017. Tres partits, 270 minuts en els que els de Marcelino no havien estat capaços de marcar un gol.

Passar pels vestuaris va permetre ajustar alguna cosa a Uría, però el més important va ser que a la segona part va decidir que havien d’entrar tres homes que són, ara per ara, clau en la plantilla de Mestalla: Parejo, Rodrigo i Guedes van canviar l’escenari, les prestacions de l’equip i, finalment, el resultat advers que indicava el marcador. El madrileny agafa la manilla del centre del camp, Rodrigo va preocupar aviat la defensa canària i el portuguès, ahir determinant, va desplegar els seus sabers amb la pilota als peus. Fruït de l’entrada dels tres jugadors va ser el gol de Rodrigo, qui aprofita un centre des de l’esquerra de Lato qui havia rebut el baló de Guedes. Arran d’aquí el València es va vindre amunt i Las Palmas avall, i si el segon gol no va arribar va ser per l’àrbitre –que es menjà un penal claríssim sobre el portuguès- i perquè Zaza malbaratà una ocasió d’or en intentar fer-li una vaselina al porter canari de manera un poc infantil.

La conclusió que s’imposa, docs, és que els que hi han de jugar han de ser sempre els millors. Cal dosificar esforços, sí, però sempre i quan els recanvis mantinguen, dalt o baix, les prestacions dels titulars. Si el joc és com el que vam veure durant els primers quaranta cinc minuts, paga la pena que ens estalviem les rotacions quan més millor. N’hi ha, paral·lelament, una altra idea a repassar a Paterna: amb l’escut no tombes a ningú, i com va dir Jaume en finalitzar el partit, si no es juga al dos cents per cent no li guanyes cap partit. Així doncs, com va apuntar Rodrigo, també entrevistat en finalitzar l’encontre, cal tornar a la humilitat amb la que es va encetar la temporada. La recepta sembla clara: humilitat i l’esforç han de ser les dues cares d’aquest equip. Amb eixe binomi, sols amb ell, es possible imaginar resultats de triomf.

Ara s’incorpora Vietto, un magnífic jugador que dóna més potencia de foc a l’equip i que és de la màxima confiança de Marcelino. A veure si amb ell la sequera de gol dels darrers partits acaba i això comença a veure’s amb claredat el proper dia de Reis, davant el Girona. Que tingam un 2018 d’èxits i alegries vos desitgem des de Numerada Descoberta.