Guanyar patint també és guanyar.

Tres punts va endur-se el València de Cornellà-El Prat, després d’un partit en el que els de Marcelino van patir de valent. Això passa als equips grans, que no sempre juguen bé, que de vegades pateixen més del compte, però cap de les dues coses signifiquen que perden eixos partits. Això va passar ahir quan, després d’un primer quart d’hora de bon futbol, els de Quique Sánchez Flores van revertir la situació i van posar els de Mestalla quasi contra les cordes.

Si pensàrem que el futbol fa justícia als mèrits de cada equip diríem que el resultat va ser injust, però sabem que futbol i justícia no son conceptes que funcionen acompassadament. Els periquitos van posar molta carn en la graella, es van mostrar sobris en defensa, van disputar amb intensitat el mig del camp i els seus homes de davant donaren faena a mansalva als de de Marcelino. Dues pilotes van estavellar als pals, altres tantes excel.lents intervencions de Neto i la mala punteria dels blanc i blaus en tres ocasions van permetre que el marcador valencianista romangués a zero.

Contràriament, dos colps dels blanc i negres. Un de Kondogbia, magnífic, inapel.lable tret des de més enllà de la ratlla de l’àrea, va obrir la porta a la derrota catalana, atés que va deixar grogui els de Cornellà que no donaven crèdit a allò que els estava passant. Havien tancat el València arrere, havien generat perill rere perill, i eren els valencians els que es posaven per davant en el marcador.

Quan en el minut 83 Santi Mina va aprofitar un error monumental del central que va voler cedir amb el pit al seu porter, el teló va caure sobre l’estadi. Abans, tants de nervis s’havien acumulat en la banqueta del València que Marcelino va ser expulsat per protestar que els de Quique no pararen el joc quan Murillo estava en terra dins l’àrea pròpia. Veurà el partit contra el Barça des de la llotja.

El tècnic asturià havia deixat a la banqueta tres de les seues perles: Soler, Guedes i Zaza. Quan els posà a escalfar després del descans, l’estadi va fer un murmuri que indicava preocupació al més alt nivell. La lesió de Murillo, que va haver de ser substituït per Garay va impedir que entraren els tres, i Zaza es quedà a la banqueta. Guedes i Soler, en entrar, van donar-li més profunditat a l’equip i van provocar més nervis entre la defensa catalana.

Amb Lato i Gayà per l’esquerra i Montoya i Pereira per la dreta, en les bandes, va començar el partit. Acabà amb Gayà i Guedes, i Montoya i Soler, respectivament. Els centrals, Murillo i Gabriel, bé, i després de la lesió del primer, Garay en la tònica habitual. Neto, sobri i transmetent confiança, com en ell és habitual. En el centre del camp Kondgobia i Parejo van fallar un poc més del compte, però està clar que són jugadors bàsics i determinants en la proposta de Marcelino. Davant, Mina i Rodrigo, molt inspirat el segon, molt perseverant el primer, que va fer el seu gol precisament per això: per estar on calia per a aprofitar l’error fatal del central contrari.

Total, que el València suma ja vuit victòries consecutives, és l’únic que aguanta el ritme del Barça, que vindrà a Mestalla diumenge pròxim amb quatre punts d’avantatge. De moment, Reial Madrid i Atlètic de Madrid estan a sis punts, a vuit el Sevilla i a deu el Vila real: ¿qui ens ho havia de dir que estaríem així al principi de la temporada després d’haver finalitzat la jornada 12 del campionat?

Ahir, a Barcelona, l’equip no és que no va jugar al futbol, és que durant la major part del primer temps i bona part del segon va veure com l’Espanyol el superava, el tancava i generava ocasió de gol rere ocasió de gol. Així i tot, els de Marcelino van saber patir i serrar les dents. Això és el que fan els equips campions quant les coses no ixen com voldrien.

Veurem què passa diumenge quan vindrà el Barça amb totes les seues figures, amb tot el seu poder ofensiu i defensiu, amb eixe centre del camp que fa feredat només de recordar els noms que l’habiten. Esperem que siga un bon partit dels de Mestalla i esperem també que ens somriurà la victòria. Amén.