Patiment a Mestalla per retindre els tres punts en un gran partit.

Foto Superdeporte

Feia temps que no esperàvem amb tanta ànsia el xiulit final de l'àrbitre a Mestalla. La victòria a Anoeta també va costar i els minuts finals van ser un via crucis, però ahir es va donar un factor diferent i novedós: durant uns vint minuts, el València es va mostrar molt feble en defensa, molt nerviós amb el baló als peus i molt afectat pels canvis al marcador. Quedava encara un minut de descompte i la parròquia increpava l'àrbitre com si s'haguera excedit un quart d'hora. 

El València començà el partit amb una tímida ocasió de gol que no va ser ben resolta pels atacants de Marcelino (ahir, Guedes, Pereira, Zaza i Rodrigo), després de la qual l'Athletic va tindre més protagonisme en el joc durant uns minuts. L'equip visitant va notar l'absència de Muniain (lesionat) i d'Aduriz i Raul García (a la banqueta), i no va inquietar massa la porteria de Neto fins que no anava dos gols per darrere. 

Una de les coses bones d'aquest València és que un pot confiar en que, tot i que no jugue a avassallar al rival continuadament, en algun moment començarà a carburar. Això fa (junt amb la gran marxa de l'equip en el que va de Lliga) que el públic no s'impaciente abans d'hora, que no comence a xiular els jugadors quan cometen errors, cosa que afavoreix, a la vegada, que el conjunt comence a trobar el seu joc; i és que amb una dinàmica guanyadora pareix que tot vinga rodat. 

El primer gol el va marcar Zaza. Pereira, que havia protagonitzat ja un parell de jugades per banda esquerra, sol o amb Gayà, en què no havia decidit correctament, va amagar amb retallar cap el centre de l'àrea ignorant la pujada del de Pedreguer, però en el moment just li passà a aquest la pilota per tal que el lateral posara el baló a l'altura del punt de penal i Zaza rematara. 

El segon gol, igualment, va tenir un avís previ. Zaza va pentinar amb èxit dos balons pràcticament consecutius de manera excel·lent perquè Rodrigo, que celebrava convocatòria amb la selecció, encarara el porter Kepa. Al primer cop, el porter aturà el bon llançament del davanter, però al segon, va cometre un clar penal que executà Parejo amb la mateixa seguretat amb la que domina el mig del camp. 

L'Athletic estava imprecís i no inquietava la porteria local, excepte en una ocasió a l'eixida d'un còrner: Neto va fer una intervenció esplèndida rebujant el baló, que pegà al pal. El cas és que el València es va confiar. Pensà, possiblement, que el tercer gol arribaria més prompte o més tard, i que l'Athletic estaria cada vegada més cansat i més desanimat. No obstant això, al descans Aduriz va eixir al terreny de joc. El veterà davanter va marcar un gol impressionant que ja voldríem que hagués marcat quan jugava a València: control perfecte i remat creuat dins l'àrea a una centrada des de banda esquerra. 

El València tingué uns instants de confusió en què fins i tot es va poder produir l'empat, però reviscolà. Gràcies a una gran centrada de Montoya, Rodrigo marcà el tercer gol davant de l'eixida fallida de Kepa. El València pugué marcar fins i tot un quart quan Guedes culminà una jugada per emmarcar conduïda per Pereira i Zaza, però Laporte va salvar sota els pals. El gol que arribà va ser el de Raúl García, que va rematar sol (sembla que Zaza era l'encarregat del navarrés) i sense haver de botar una falta (indegudament xiulada, al nostre parer) des de banda esquerra. 

Des d'eixe moment va començar el caos. Es va veure a un València que no s'havia vist en tota la temporada. Cap jugador era capaç de retindre el baló, els errors en les passades eren continus, la defensa tremolava... L'absència de Kondogbia es va notar molt. Neto aturà un mà a mà a Raúl García, un davanter dels "lleons" va poder marcar de tacó després d'una entrada per banda esquerra, novament (Montoya no va ser massa contundent) i Laporte envià un remat de cap a l'exterior del travesser. No obstant això, el partit acabà morint entre un parell d'errors dels de Ziganda i algunes pèrdues de temps més necessàries que en cap altre moment de la temporada. 

El València ha dormit al tercer lloc de la classificació després de ni es sap quant de temps, continua sense conèixer la derrota i ha aconseguit quinze punts de vint-i-un possibles, cosa que té cada vegada més mèrit. És cert que van aparèixer fantasmes que caldrà espantar, però sempre és més fàcil sobreposar-se i corregir els errors després d'una victòria, i des de zona Champions, que no en la segona meitat de la taula, després d'una derrota merescuda.

D'altra banda, l'ambient del partit d'ahir a Mestalla es va veure afectat, com era gairebé inevitable, pels esdeveniments ocorreguts a Barcelona. Es van veure moltes més banderes espanyoles de les habituals i es cantà el "Que viva España" amb una certa alegria i amb una intenció clara de rebuig a l'independentisme. 

A parer de Numeradadescoberta la situació era de poca festa, atés que ahir es va viure un dia molt trist i preocupant, que no podem conciliar amb càntics d'aquest tipus. La violència viscuda a Catalunya, el desafiament al marc legal, les desqualificacions creuades i la tensió existent van fer que el partit entre el Barça i Las Palmas es jugara a porta tancada, amb l'estadi tristament buit.

La negació del necessari debat polític, l'entrebanc a l'exercici de drets fonamentals i, més encara, la violència de les intervencions policials, vertaderament estremidores, ens han colpejat la consciència. Davant d'esdeveniments com els que es van viure ahir no hauríem pogut acabar aquesta crònica sense lamentar-los de manera explícita. F.A.