Una victòria treballada i il.lusionant a Donostia.

Foto Superdeporte

El València de Marcelino comença a il·lusionar. Després de la victòria a Anoeta, pensem, ja es pot dir que el conjunt dirigit per l'entrenador asturià és un equip que enganxa a l'afició. La temporada acabarà com haja d'acabar, però en el balanç que se'n faça al final quedarà un bon record del gran partit de futbol que vam veure per televisió. 

Les últimes visites a Donostia s'havien resolt amb derrotes més o menys doloroses, però era impossible oblidar la patètica vesprada del curs passat, on el quadre d'Eusebio va passar per damunt d'un València dirigit per Prandelli, que es semblava a l'equip que vam veure anit en poc més que en el nom i l'escut. A més, la Reial Societat venia de perdre dos partits seguits després d'un inici de temporada espectacular (per la qual cosa tenia ganes de refer-se'n), així que la victòria té encara més mèrit. 

L'equip txuri urdin, com ja vam veure l'any passat, juga molt bé al futbol. Controla els partits, ataca de forma variada, té extrems perillosos i davanters resolutius, i un mig del camp molt consolidat format per Illarramendi i Zurutuza. Per això, segurament, la tàctica del València va consistir en assumir que la Reial duria la iniciativa, i eixir al contracop amb força. Calia no renunciar a la possessió, però el control el tenia la Reial. Eixe control, però, no va fer que el València patira en excés, amb una col·locació que ja és marca de la casa que deixava molt pocs espais. 

Rodrigo va estar a punt d'arribar a una mena de centrada-xut de Zaza, però el colpeig de l'italià va ser massa fort i una mica desviat. El mateix Rodrigo, però, sí va poder rematar a gol una passada de Guedes, l'home del partit. El nou jugador valencianista agafà un baló rebutjat en mig del camp local, i va enfilar la porteria amb una velocitat i una habilitat en la conducció més que destacables; regatejà a Rulli, i va deixar el baló mort en l'àrea menuda a Rodrigo, qui simplement l'empentà. 

El València controlava el partit, tot i no controlar el baló, i només el fet que pràcticament cada falta es castigara amb una targeta groga era un problema per als blanc i negres. El partit estava molt entretingut, hi havia anades i tornades, intensitat en ambdós equips i, tot i momentàniament, el València estava per damunt al marcador en un duel molt disputat. Ara bé, en un córner, un error de marca de Gabriel Paulista (qui, no obstant això, continua donant seguretat, almenys a qui açò escriu) va ser aprofitat per Elustondo per empatar. No va ser un error clamorós (potser Jaume hauria d’haver eixit), però de ben segur que es repassaran a Paterna les defenses a baló parat. 

La primera part acabà amb un intercanvi d'ocasions (un xut de Guedes alt, una falta ben aturada per Jaume, i el segon període començà amb un poc més del mateix. La Reial era qui més dominava, però el València no es limitava a contra colpejar. De fet, el segon gol va arribar amb una jugada en què la defensa local estava relativament ben situada. Carlos Soler va veure l'arribada d'un Nacho Vidal (que ahir substituí Montoya) a qui ningú no esperava i li va posar un baló excel·lent; quan molts pensàvem que intentaria fer una "passada de la mort" a algun dels dos davanters, va alçar el baló per damunt de Rulli i va marcar un gol dels que animen a un canterà per a tota la temporada. 

En aquest cas, però, l'alegria durà menys temps. El mateix Nacho Vidal va pecar de manca de contundència en rebutjar un baló, la centrada va ser rebutjada també amb poc ofici per Garay, i el baló arribà a Oyarzábal, un dels jugadors que més maldecaps va donar al València, qui armà ràpidament un llançament pegat a la soca del pal davant el qual Jaume poc pogué fer. La defensa, a més, també va pecar de poca intensitat en intentar bloquejar el xut. 

L'empat a dos era un resultat ben positiu, però no semblava que s'anara a mantindre massa temps perquè els donostiarres controlaven cada vegada més el partit i el València estava cada vegada més cansat. Entrà Januzaj, que cada baló que tocava es convertia en una ocasió de perill, i els espectadors estàvem cada vegada més nerviosos. Tanmateix, una expulsió prou rigorosa de Zubeldia (sobretot pel que fa a la primera amonestació) va deixar la Reial amb 10 al minut 68. Marcelino aprofità per fer tres canvis de colp (Pereira, Mina i Lato per Soler, Rodrigo i Gayà), i durant uns pocs minuts la Reial es va veure dominada. 

L'empat a dos, amb un jugador més que el rival, ens semblava en eixe moment insuficient, però, coses del futbol, als deu minuts el València es va veure també amb 10 jugadors per l'expulsió de Kondogbia. La falta per la qual va veure la segona targeta no era mereixedora de tal sanció, pensem, però sí una que havia fet un minut abans, així que no té massa sentit queixar-se de l'àrbitre. Els equips estaven de nou en igualtat numèrica, i la dinàmica del partit pareixia dirigida a una victòria de la Reial Societat en els minuts finals. 

Corria el minut 85, però, quan va tornar a aparèixer Guedes. Després d'un nombre considerable de carreres, regats i bones intervencions durant tot l'encontre, l'extrem (o davanter) portugués va trobar forces per una carrera igual d'espectacular que la del primer període i aprofità una magnífica passada de Gabriel Paulista des de la defensa per trencar l'última línia de rereguarda local. En xafar l'àrea, va veure Zaza a l'altra banda, i li va deixar una pilota franca (no tant com la de Rodrigo, però era un remat relativament senzill), i l'italià no fallà, marcant el seu cinqué gol en sis partits i donant la victòria al València. 

Als últims minuts hi hagué un parell de llançaments de la Reial Societat que Jaume aturà o rebutjà (no sense certa inseguretat), però el marcador no es va tornar a moure, i el València va guanyar el seu primer partit com a visitant aquesta temporada. Tres victòries i tres empats en sis partits són un balanç molt positiu, sobretot perquè dos d'eixos tres empats han estat front a Reial Madrid i Atlètic de Madrid i perquè la victòria d'anit va ser front a un que, esperem, serà rival directe a final de curs. 

Per culpa de partits com el d'anit a Anoeta, resultarà difícil per a qualsevol aficionat del València perdre's cap partit del seu equip. Els nous fitxatges pareixen molt encertats (especialment Kondogbia i Guedes, però també la resta), i cada jugador que ja pertanya a la disciplina valencianista pareix molt millor que l'any passat. L'equip sap a què juga, dóna seguretat i encara no ha perdut. No direm ací, després de només 6 jornades, que l'equip apunta a Champions League, però és cert que amb només sis partits, el València ja ens ha donat pràcticament més alegries que en les dues últimes temporades. F.A.