Massa crueltat en Mestalla.

Foto Levante-EMV

El Déu del futbol és massa cruel, això ja ho sabem els qui som assidus de Mestalla, però ahir es va passar de la ratlla. Sols una divinitat perversa pot fruir amb la pena i la ràbia dels aficionats que van veure com el Barça s’emportava els tres punts en joc de forma injusta en el darrer sospir de la partida.  

L’ambient a l’estadi era ahir de festa major. Les grades de gom a gom, tret de la part més alta de la tribuna, per dalt de la zona noble, i cada seguidor del València va ocupar el seu lloc disposat a animar el seu equip a cor què vols. També n’hi havia, això sí, molts seguidors del Barça, un equip que com sabem gaudeix de bona acollida per aquesta terra nostra. L’ambient va ser tens en algunes fases del partit, particularment al final. En algun moment van proferir-se insults al Barça i a Catalunya, així com alguna expressió d’espanyolitat pujada de to, però van ser expressions absolutament minoritàries. La Grada Jove, que ahir no va estar a l’alçada del que alguns esperaven quant a l’animació als seus colors, va fer tímids intents d’enganxar al respectable amb alguna consigna d’aquell tipus, sense aconseguir-ho.

L’amenaça de pluja va esvair-se tan bon punt la pilota començà a rodar, i el sol de la tardor va apuntar-se també a l’espectacle. En la segona part, els núvols van tornar a tancar-se, però tret de les llàgrimes d’alguns xiquets al final, per la derrota, no caigué ni una gota.

Va ser un gran partit [malgrat un dolentíssim arbitratge d’Undiano Mallenco, un nom a recordar], potser el millor del València des de fa molt. Els de Prandelli van plantar-li cara al Barça, el van fer suar i el van fer patir; li van remuntar el gol inicial de Messi, i els catalans no van aconseguir la victòria, literalment, fins al darrer segon i de penalty. En xiular l’àrbitre el final, el respectable, dempeus a la graderia, va dedicar-li una ovació als seus xicots. Ahir, a diferència del que va passar al darrer partit, front a l’Atleti de Madrid, el públic va eixir conforme amb el joc del seu equip, encara que dolgut pel resultat.

És veritat que la derrota per 2-3 és allò que realment compta, però hi ha hagut tan poc de futbol de qualitat darrerament a Mestalla que ahir el València va semblar un equip de veritat i amb possibilitats de fer coses importants; si persevera, serà un equip que deixe d’arrossegar-se davant qualsevol adversari menor, sense saber com enfrontar-lo.

Era un comentari reiterat a la grada que hi havia un patró de joc, una idea de com onze homes han de jugar al futbol. Ja es veu la mà de Prandelli, volem pensar. La presència de Garay i Mangala al centre de la defensa va generar una confiança superior a l’habitual en els darrers temps. També Montoya i Gayà [mentre va estar al camp] van complir, com en general la resta de l’equip. Uns amb més encert que no altres, això també. Els balons aeris continuen generant més perill del que convindria, però amb l’ajuda de Mario Suárez i Enzo en defensa, els blanc i negres van aguantar bastant bé als tres killers del Barça: Messi, Neymar i Luis Suárez. Bastant bé, i així i tot l’argentí va fer-ne dos gols i l’uruguaià un.

Va ser molt evident que el València sabia com volia jugar. Aguantant darrere, amb dues línies de quatre en defensa, o inclús de cinc, resistint i procurant fer mal a la contra a un equip que –ja ho hem dit en altres ocasions- és una mena de boa constrictor: t’abraça junt a la frontal de la teua àrea i juga amb tu com un gat amb un ratolí, i això fins que en una demostració de qualitat qualsevol del seus jugadors posa la pilota dins la xarxa.

Els de Prandelli van aguantar la pressió nerviosa, no van perdre la concentració en tot el partit, però, clar van cometre algun error i ho van pagar car, clar. Però, els espectadors podien veure a què jugava el seu equip, amb quines intencions, amb quins arguments.

Remuntà els València el gol inicial de Messi [amb clar fora de joc de Suárez], amb dos gols, un de Munir i altre de Rodrigo [aquest un poc menys productiu que la resta, tot i el gol], qui va fallar un gol cantat a un centre precís i preciós de Cancelo, després d’una pujada per la banda de les que el caracteritzen. L’empat del Barça va ser el resultat d’una excel.lent parada d’Alves –molt bé ahir- que va desviar la pilota justament cap on estava l’uruguaià. Mala sort autèntica.

Els canvis van eixir molt bé: el d’Abdennour pel lesionat Gayà, i el de Munir per Montoyà, la qual cosa va fer endarrerir a Cancelo per atendre a Neymar. El qui va ser un autèntic desastre ahir va ser Santi Mina. En els deu minuts finals, el partit va ser un descontrol, tots dos equips volien la victòria i el València va poder marcar un 3-2 que hauria pogut resultar definitiu, però Santi Mina va fallar en els dos darrers atacs del seu equip amb tot al seu favor. Especialment en el segon, en el darrer, ja en el descompte, incomprensiblement va perdre la pilota a peus de Mascherano. El Barça es plantà en l’àrea d’Alves en pocs segons i allí van fer un tiqui-taca elèctric que acabà amb el penalty d’Abdennour sobre Luis Suàrez. Aquesta vegada, Messi no va perdonar.

El públic, com hem dit, va premiar els jugadors amb una ovació final. Ara, clar, falta que la milloria d’ahir es confirme en els partits que vindran. Primer el Depor i després el Celta. Això és el que ara cal. Seguir millorant, tot i que som conscients que a l’equip li manca gol. Fa falta un matador, un realitzador, un home amb gol. Tothom ho sap al club, veurem què és el que fan al mercat d’hivern.