5/13/2016

Traca final a Mestalla

Foto Levante-EMV
La temporada 2015/2016 va acabar per al València amb onze xicots sobre la gespa de Mestalla fent l'única cosa que l'equip ha fet amb regularitat i interès en tot el curs: el ridícul. Va perdre una última oportunitat, no ja, potser, de reconciliar-se amb l'afició, però sí de no fer més gran la ferida que duu aprofundint durant tot l'any a base de partits nefastos. 

El d'anit entra dins de la llarga llista d'encontres patètics que s'han succeït enguany a les ordres, ara de Nuno, ara de Neville, ara de Pako Ayestarán. Aquest últim mereix, és cert, més respecte que els altres dos, almenys pel que fa a aquesta temporada (quant a l'anterior, Nuno sí que té un balanç molt més positiu al seu favor); però és molt trist que fins l'última jornada hagem hagut de patir, els aficionats, la desídia, el meninfotisme, l'absència d'un esforç apreciable. El resultat de la gestió d'Ayestarán tampoc ha estat satisfactòria.  

La Reial Societat va guanyar amb un gol en la que va ser l'última jugada, sense haver fet uns mèrits excessius, però havent posat en evidència la falta de ganes, de recursos, d'energia i d'inspiració dels del Túria. Una mica d'ordre, de pressió, de mig del camp, i poc més, van ser mitjans més que suficients per no patir en pràcticament cap moment del partit. 

Fer un resum del xoc seria com fer un resum d'un passeig en ascensor: no paga la pena parlar de coses tan poc estimulants. Ara bé, per comentar alguna cosa, es pot parlar de l'horrible partit de molts jugadors: Danilo, Barragán, André Gomes, Santos... Per damunt de tots, no obstant això, l'argentí Piatti, que després d'errar tres o quatre passades en jugades d'atac relativament perilloses (perillosíssimes, si es té en compte el global del partit), es va lesionar en passar la mitja hora i va ser substituït. Que el públic murmurara que l'argentí s'estava "esborrant" voluntàriament del partit diu poc del compromís escàs que té el jugador amb l'esquadra. 

Piatti, això sí, va ser substituït pel valencià Sito, que amb dos regats va obtenir les úniques ovacions, junt a les que rebé Jaume, de tota la nit. Així doncs, només dos valencians van fer mèrits per rebre aplaudiments. Ara bé, com ja hem dit en altres ocasions, que el millor jugador del teu equip siga el porter no és una bona notícia, sinó més aviat el contrari. 

La segona part va ser encara més soporífera que la primera. Bé, costa decantar-se per una o l'altra, però és que la cosa va estar molt competida. Només a partir del minut 70, i després d'algunes decisions arbitrals qüestionades (la majoria no eren errònies, però el públic estava calent i buscava un enemic nou) el València va fer alguna cosa. Santi Mina tingué una ocasió claríssima després de l'única bona jugada d'André Gomes, i Parejo va llançar des de fora de l'àrea amb molt de perill. Per la seua banda, Jaume Domènech va aprofitar la seua titularitat per lluir-se amb unes quantes parades de diversa dificultat. 

L'encontre no hauria estat un bon resum de la temporada del València, però, si no haguera entrat Negredo. I així va ser. El vallecà, a qui ja se li busca una eixida obertament, va tindre deu minuts per demostrar que pot ser un jugador del VCF. No ho va fer del tot malament, per al que ha estat la tònica habitual, i fins i tot estigué a punt de marcar. En qualsevol cas, i fent balanç de tota la temporada, es pot concloure que sí es un jugador del nivell d'aquest València, però no del València que els aficionats volem. 

Després d'un possible penal a Alcàcer, tanmateix, arribà el gol dels donostiarres en una jugada amb diversos rebuigs. El públic va treure els mocadors i començà a sonar amb més força que mai la música de vent de tots els fidels valencianistes que, ahir divendres, preferiren acomiadar el seu equip a l'estadi, pensant, com nosaltres, que veurien un espectacle digne. Quan Velasco Carballo assenyalà el final, eguanyarits van emmascarir l'himne del València, que quasi no es va sentir. 

Un partit espantós per tancar una temporada de malson. Des de temps de Koeman (amb Juan Bautista Soler, un nom que a qui açò escriu li produeix calfreds, de president), no ha estat, el València, patint pel descens tantes jornades. El patiment i la vergonya experimentats per l'afició trenquen tots els registres (perquè, no ho oblidem, aquell any el València guanyà la Copa del Rei). Ara, l'equip tècnic, esperem, es replantejarà el model esportiu que s'ha seguit enguany. Els aficionats, per la nostra banda, tornarem a mirar el compte corrent quan ens criden per a la renovació. Cada vegada, això sí, costa més fer sacrificis econòmics per viure experiències com les que hem viscut enguany. F.A.