Un bon partit del València, una victòria balsàmica

Foto Levante-EMV

Tenint en compte que a Paterna bufa el mal vent des de fa setmanes, i després del tot el que ha passat en els últims dies, la victòria d’ahir a Gals va resultar com un bany i un massatge híper relaxant per a la plantilla i per als tècnics del València. Ara per ara, tal i com està l’oratge institucional, i tal i com respira l’afició, a l’equip de Djukic li convindria jugar mitja dotzena de partits lluny de Mestalla. Tal vegada així podria recuperar-se una tranquil·litat que els jugadors i el Club necessiten tant com l’aire que respiren.

Amb Rufete en pla “aterriza como puedas”; Salvo amb un jo no he sigut, a mi que em registren; i Djukic veient com li seguen l’herba sota els peus i l’autoritat entre els jugadors, els tres punts davant l’equip de Laudrup, -assegurant-ne a més a més el primer lloc del grup-, anit va passar el millor que podia passar.

L’equip va estar seriós davant el Swansea, ben plantat al camp i compromés amb la necessitat d’esborrar la pobra imatge del partit a Elx. El València va jugar bé, i cal dir que els gal·lesos no són una pereta dolça. Van tindre mala sort, això també és de veres: dos lesionats i un gol injustament anul·lat en la primera part. Particularment la lesió del de Costa d’Ivory, Bony, els va deixar sense potència de foc davant la porta d’Albes.

Contràriament, el València va tindre la fortuna que en altres partits no n’ha tingut. No sols pel gol anul·lat als gal·lesos, sinó perquè dos errors quasi consecutius d’Alves (minuts 13 i 16) en eixir tard i mal, no van trobar la resposta encertada dels homes de Laudrup. Potser el porter brasiler va ser dels que més va desentonar en l’equip en el que, com Djukic i els aficionats desitgen, la defensa va estar francament bé i des d'ella es va construir l'equip. Particularment Mathieu, que va fer un partit de gran categoria. Com Joao Pereira, un home que és tot generositat en el camp. Van complir bé Víctor Ruiz i Andrés Guardado, sobri el primer i també compromés el segon. Oriol Romeu va fer un bon partit, recuperant pilotes i exercint autoritat en la seua zona. Entraren els valencianistes per les bandes, per la dreta i per l’esquerra, amb Bernat i Feghouli (menys efectiu, no obstant l’algerià), ben assistits per Parejo i Canales, amb Jonas davant. En un centre sobre l’àrea el porter va rebutjar sense la potència necessària, va disparar Canales i la pilota rebutjada li arribà a Parejo que, efectiu, la col·locà ajustada al pal, lluny del porter.

Bé, alegrem-nos per la victòria i pel bon joc davant un equip que no és un gran de la Premier, però que sap jugar al futbol. Ara, no ens enganyem: falta potència de foc davant. Molta. Tres contres del VCF no van convertir-se en gol perquè no n’hi ha killers en l’equip. El portuguès Postiga va eixir en la fase final de l’encontre i, una vegada més, va confirmar que si ell és el qui te que ser el golejador del València, més val que ens fem una sobredosi de relaxing cup of cafè con leche. Per cert, marca algun gol a Paterna?

Ara, diumenge proper, Osasuna. Un equip sempre dur de pelar. I després, dos assalts amb l’oportunitat de recuperar l’autoestima: l’Atleti de Simeone i el Madrid de Cristiano. No demanem guanyar-los, que ojalà; però, si s’ha de perdre, que siga amb la cara ben alta, amb orgull i amb els onze blanc-i-negres necessitant oxigen i assistència mèdica per l’esforç a la fi del partit. És imprescindible que l’equip puga recuperar la fe (si és que l’han tingut en algun moment) o trobar-la d’una vegada. En ells i amb el tècnic servi. Això i algun reforç en nadal serà necessari per a que la temporada no siga del color que ara pinta.