Emotiu homenatge a Tonico Puchades i tres punts a la butxaca.

El València depèn d'ell mateix per a entrar en Champions. Això que semblava més que difícil després de perdre a Donostia fa unes setmanes, ara és una realitat. L'equip ha aconseguit dotze punts de dotze en joc, però la festa no ha acabat. El València haurà d'aconseguir a Sevilla el mateix que la Reial traga a Corunya. I no serà fàcil per als xicots de Valverde, com no serà fàcil que els bascos guanyen amb un Depor que estarà jugant-se la vida. 

Avui la vesprada es presentava intensa. D'una part l'homenatge a Tonico Puchades, que ha tingut dues parts, abans de començar el partit, amb tabalets i dolçaina, els jugadors al centre del camp abraçats, i els xiquets de l'escola de Paterna sobre la gespa formant el cognom del mític jugador. Després, al minut 6, un aplaudiment tancat en memòria del migcampista de Sueca. 

A més, avui a Mestalla es jugaven dos partits. Un al terreny de joc, i d'altre per la ràdio: a Donostia. Avui tots els seguidors valencianistes n’érem del Madrid. Viure per a veure! Quan s'ha vist a Mestalla celebrar els gols del Madrid com s'ha vist avui? 

Ens contem entre els aficionats del València que tenen dos equips: el propi VCF i, en segon lloc, el que jugue contra el Madrid. El mateix ens fa que siga el Manchester United que el Benifurtem FC. Som conscients que no està bé, que no és allò que diríem de buen tono, però -mira per on- ens alegra infinit que perda el Reial Madrid, en qualsevol situació i circumstància. Molta gent a Mestalla subscriuria aquestes paraules. Son molts anys els que portem com a seguidors, diumenge rere diumenge, i sabem del que parlem. 

D’ací l'excepcional situació d'avui: tothom volia que guanyara el furtamantes de Mourinho, inclús que el seu equip golejara els bascos. Doncs no. Mire vostè, home! Un dia que volem, i no ens han donat el gust. És cert que la Reial està fent una excel.lent temporada, tot i que els hem retallat set punts en les darreres setmanes, però és que avui han aconseguit empatar-li a tres al Madrid en l'últim segon del descompte. No es pot esperar, no podem esperar res d'aquella gent. Mai.

El partit ha estat, -vist ara des de la taula on redactem la crònica- un partit controlat per un València ben posat al camp, tranquil (massa i tot), dominador, i un Granada tancat arrere i que no ha arribat a disparar contra Vicent Guaita ni una vegada. L'estadística de possessió de baló ha estat de 72 a 28; el VCF ha rematat 13 vegades, tres d'elles a porta; mentre que els d'Alcaraz sols ho han fet dues vegades i cap d'elles entre els tres pals. De tota manera, recordant l'hora i mitja a la grada de Mestalla s'ha de dir que hem patit. I és que sabem que el més bobo pot liar-te-la. Una pilota penjada, un error defensiu, un rebot, un corner mal defensat... qualsevol cosa, amb un marcador 1-0 pot donar-te un disgust. Tenim experiència!

Poca història ha tingut el partit. Soldado ja ne porta 22 gols. Hem fet dotze de dotze, punts. La defensa, sòbria i solvent, com els darrers quatre partits, amb la porta a zero.  Canales ha revolucionat l'equip en eixir en la segona part, per substituir Albelda que s'ha retirat entre els ovacions del respectable. Tothom sap que el de la Pobla Llarga és un dels nostres, i la graderia li ha cantat allò d'Albelda quédate. Com a Valverde!!! Un entrenador que suscita unanimitats del respectable? A Mestalla? Mare!!! Coses veredes Sancho, que deia don Alonso Quijano. 

Darrer partit de la temporada a Mestalla. Vint i dos milions d'euros en l'aire, i un projecte que no sabem cap on anirà la pròxima temporada. Vendrem tot el que vulguen comprar-nos? Mantindrem els jugadors que han estat determinants en la temporada? Tot i el deute que asfixia l'entitat, sembla que una cosa serà si entrem en Champions, i una altra si ens quedem fora. 

L'últim capítol d'aquesta apassionant història el viurem dissabte pròxim a Sevilla. L'equip d'Emery no es jugarà res, però no cal tindre molta imaginació per a saber que per a la parròquia del Pizjuan seria una alegria que el seu equip ens deixara sense premi. Veurem de què són capaços els valencianistes. Serà possible arrodonir els quinze de quinze?