Minuts d'esperança al Parc dels Prínceps

No va poder ser. El València anà a París amb l'eliminatòria molt costera amunt (i més costera amunt que se li pugué posar si el PSG hagués rematat la faena a Mestalla), però contra el que cabia tèmer -gol matiner dels locals, que es tancaren en l'àrea, i "vés a veure què fas"- els de Valverde van fer anit un partit en què els qui som valencianistes, que últimament no gaudim d'oportunitats de viure moments transcendentals, vam veure com el nostre equip va estar a punt de donar la campanada al Parc dels Prínceps davant d'un rival que, a totes llums, té una plantilla millor que la nostra.  El València va ixir anit sabent que tenia poc a perdre i molt a guanyar, sabent que un gol podia fer que els francesos tremolaren i que així podria arribar la remuntada èpica, l'anhelat 0 a 2. 

Cal reconèixer que el PSG es va veure delmat per l'absència d'Ibrahimovic (la por que infon als centrals i la seua habilitat per guanyar pilotades llançades a l'aire són insubstituïbles, per molt bé que juguen Lavezzi o Lucas Moura) i per la de Verratti (de fet, el gol del València arribà en un error a l'hora d'intentar traure la pilota jugada, llavor per a la qual Matuidi no és tan expert com el jove italià), però no només això explica el partit que es va veure. 
En la primera part es va veure un València superior, sobretot en el mig del camp, tancant per moments els locals en la seua àrea (tot i que no abundaren les ocasions clares) i mostrant un ordre que, malauradament, no es va veure al partit d'anada. L'empat a zero en què acabà el primer període deixava tot com estava, però amb millors expectatives que a l'inici: el PSG no estava tan inspirat com altres nits. 

Les esperances blanquinegres van crèixer amb el gran gol que marcà Jonas, deprés d'eixa errada a què em referia. No sabem si el brasiler necessitava una mena de catarsi com la dels xiulits inclements de Mestalla després dels seus últims mesos d'inanitat quasi absoluta, però el cas és que s'ha posat les piles i, després dels dos gols a la Romareda, ha quallat dos molt bons partits. El gol arribà en el minut 55, i per davant quedaven gairebé quaranta minuts per aconseguir el segon. 

No obstant això, la història es va repetir, als pocs moments, en sentit contrari. Deu minuts després, un control dolent de Parejo (qui, de la mateixa forma com fins eixe moment estava tenint una actuació quasi exemplar, s'ha desunflat després d'eixe error)  donà oportunitat al nostre vell amic Kevin Gameiro per fer un embolic a Víctor Ruiz i Mathieu que Lavezzi aprofità per, en dos temps, batre Guaita.  La por que podien patir els defenses del PSG que un gol els deixés fora, ja no era tanta, perquè un segon gol valencianista simplement forçava la pròrroga: tenien més marge de maniobra. 

Des d'eixe moment fins el final, els valencianistes no vam poder sinó gaudir d'un còrner darrere d'un altre, rebutjats invariablement, ara per Alex, ara pel porter, i de la nostra fe en què Nelson Haedo Valdez fera de les seues. Cal analitzar si l'entrada de Piatti per Jonas va ser encertada, donat el poc protagonisme que estava tenint l'argentí últimament, però tal vegada el Txingurri buscava més la seua velocitat que la qualitat de Canales.

En qualsevol cas, i tot i que, si computem els dos partits, el PSG potser siga just vencedor, el València va donar una imatge molt digna davant un equip amb un pressupost incomparablement superior. Ens acomiadem de la Champions, un any més, en octaus de final, però la sensació que ha donat el València, i els minuts d'esperances gràcies al gol de Jonas, ens van fer acabar orgullosos del nostre equip després d'una eliminatòria d'esta competició. Cosa que feia temps que no ocorria.