Una victòria més que treballada, i continuem sumant.

Els aficionats del Mallorca es deuen tèmer el pitjor. El seu equip no fa bona pinta, tot i haver tornat a contractar a l'home amb qui quasi aconsegueixen classificar-se per a la Champions League fa un parell d'anys. Però sembla no tenir efecte: si ahir no aconseguiren guanyar a Mestalla, malament, perquè no se li pogueren posar les coses més de cara. 

Després d'un inici acceptable del València, als cinc minuts l'equip visitant es va fer amb el control del partit. El nostre mig del camp -Parejo i Tino Costa- no existia, eclipsat per Martí i sobretot per Pina, molt actiu tota la vesprada; Bernat no estava massa encertat, i Jonas continuava en la tònica mediocre de les últimes setmanes; Soldado no intervenia; Feghouli era l'únic que creava una mica de perill; i el més preocupant de tot: el domini del Mallorca acabava amb ocasions, la major part de les quals protagonitzava Giovani, que el mateix entrava per la dreta que per l'esquerra que pel centre (amb un mà a mà que Diego Alves aturà miraculosament). I per si no hi havia prou, Tino Costa va ser expulsat, de forma justa, per una puntada sense baló abans de la primera mitja hora. L'afició, que ja venia calenta, va esclatar contra ell. També contra Valverde, que en comptes del que hauríem fet la majoria dels aficionats, va llevar Bernat -perjudicat per una groga matinera- per reforçar el mig del camp, passant Jonas a l'extrem esquerre (no sabem ben bé si per guanyar-li la partida en velocitat al fins aleshores inexpugnable Hutton o per ajudar a Guardado amb el seu sacrifici defensiu). Encara un altre contratemps abans del descans: la lesió de Rami (tot i que potser fora crucial per guanyar el partit, als postres). En fi, que el Mallorca degué enfilar els vestuaris pensant que la ratxa negativa anava a acabar. 

Però el nostre equip tragué una altra cara en la segona part, beneficiat per la presència de Sergio Canales (substituint Rami i endarrerint Víctor Ruiz a la defensa). Si bé no va fer un partit excepcional, el càntabre, sí que li va donar una tranquil·litat al joc valencianista absent fins aleshores. A Canales se li pot passar el baló, i potser només fa un simple toc en curt, o en llarg, o una passada a l'espai, però no sol perdre la possessió. En tot cas, el València estava a expenses del Mallorca, que potser pecà d'excés de confiança. No van eixir massa enxufats -tot i alguna jugada de perill-, confiant en que la superioritat, de forma natural, es traduiria en gols. I així podia haver estat, però Diego Alves va estar més que encertat en fins a quatre ocasions. 

El primer gol del València arribà en un còrner, en un remat excepcional de Ricardo Costa a centrada de Canales. I, clar, les presses arribaren a l'equip Balear. I, clar, Valverde mogué fitxa: Cissokho per Jonas (xiulada notable), per aconseguir més fortalesa defensiva. I, clar, el València va adonar-se que un partit en què pensaven que eixirien entre xiulits, podia ser una victòria èpica. 

Les parades de Diego Alves no van fer sinó convèncer el Mallorca que, encara que estigueren dia i mig jugant, no anaven a fer gol. Dani Parejo, molt present en la segona part, amb un gran esforç (sobretot defensiu), va fer una jugada magnífica passat el minut 80, amb caño inclós a Javi Márquez, que acabà amb passada a Soldado. Gol. Victòria inesperada. El dia i la nit a Mestalla.  F.A.