Un bon València perd davant un Madrid molt roïn

Anit el València i el Reial Madrid van protagonitzar un molt bon matx. El València va ser millor en tots els aspectes del joc tret d'un, el determinant, i per això ara té peu i mig fora de la Copa del Rei. Eixa és, valga el tòpic, la grandesa del futbol. 
Tinc diversos motius per estar contrariat, com les ocasions desaprofitades o els errors dels àrbitres (eixes persones vils que, segons Di María, persegueixen sense treva el Reial Madrid), però el que més em desencoratja és que els dos equips van fer el que volien fer. M'explique. Encara que el Reial Madrid no va jugar més que al contracolp (un estil amb què, pense, no pots conformar-te si tens la millor plantilla del món, per molt que tingues baixes en defensa), va trobar un premi més que excessiu; per la seua banda, el València jugà bé, sobretot en els moments anteriors als dos gols (per moments de forma excel·lent), però no va ser suficient, ni molt menys. 
I això podria no molestar-me (el fúmbol es asín, que dirien alguns), però em molesten dues qüestions: primera, que eixe equip que, a estones, va ser un ninot en mans d'un València que no està en la seua millor temporada, vol ser campió d'Europa amb eixe joc; segona, que hui dia encara hi ha qui diu (i més greu, qui pensa) que José Mourinho és el millor entrenador del planeta. 
Estarem quasi sentenciats, però quan vam saber que ens creuaríem amb el Reial Madrid ja sabíem que podia passar. Jo, almenys, preferisc perdre així que guanyar fent poc menys que el ridícul. F.A.